EL GIR LINGÜÍSTIC
L’aparició del gir lingüístic va esdevenir un canvi molt important en la historiografia ja que es van començar a posar en qüestió les formes de fer historia que s’havien dut a terme fins aquell moment. Des dels anys 30 una de les principals formes de fer historia havia estat la historia econòmica i social (l’escola marxista) en la qual el motor de la societat -la que la feia canviar, la que la feia avançar- era l’economia, la producció, la lluita de classes, els grups socials... A partir d’aquest moment tot això va començar a canviar gracies al gir lingüístic ja que es van posar en dubte els vells paradigmes perquè es va començar a posar molt més èmfasi en el vessant més cultural i sobretot en el llenguatge. En definitiva el gir lingüístic creu que el llenguatge és l’agent o l’element que conforma la consciencia humana (que li dona significat) i que acaba provocant que els humans actuïn o no d’una determinada manera. També pensen que les societats han estat formades al llarg del temps a partir de codis i estructures de signes les quals entre elles han tingut una relació arbitrària; però que han permès donar sentit a la seva realitat (donar sentit a les seves coses: elements discursius, literaris, simbòlics, culturals i socials. Per tant el llenguatge el que acaba fent és controlar de forma inconscient a una societat; fent actuar a la seva gent a partir d’aquestes regles o d’aquests codis.
Un dels primers autors que va començar a posar en dubte tot això va ser E.P Thompson el qual va començar a posar en dubte que el motor de la historia (tal i com deia la historia econòmica i social) fos l’economia sinó que ell pensava que el motor era la cultura. D’aquesta manera debilitava el vincle materialista del discurs historiogràfic i per tant des d’aquest punt de vista els elements politics, econòmics, religiosos, etc; depenien o estaven relacionats amb el món cultural (eren deguts d’ell). Per ell la gent viu en societats les quals pateixen unes realitats econòmiques; però d’aquí no en surt la classe o la consciencia de classe sinó que gracies a la experimentació a través d’unes expectatives heretades (allò que viu la persona) i a la lluita (explotació) la gent s’acaba identificant o sentint que forma part d’un grup o d’un altre. Ell en definitiva dona cada vegada més importància als elements culturals com a motor de la societat i del canvi històric. Però Thompson no parlava únicament de llenguatge com un dels elements culturals que determinaven tot això sinó que ell creia que en realitat la cosa era molt més complexa.
Un altre pensador important va ser Foucault el qual va començar a analitzar a les societats. Ell es va centrar en l’estudi de les creences i els valors d’aquestes societats. Aquest autor no es va dedicar a criticar aquests valors sinó que ell posar molt més èmfasi en l’anàlisi de les condicions històriques que varen fer possible l’aparició d’aquells valors i creences. Foucaut pretenia estudiar aquests valors des d’una perspectiva històrica però dins del seu context històric. És a dir aquests elements només tenen valor dins d’un context històrica determinats, fora dels quals perden totalment el seu sentit. Ell pensava que la història no tè un sentit o una finalitat marcada. Tot evoluciona o canvia per la força i el poder gracies a l’atzar o la violència que és allò que ho ha provocat. Per tant una determinada realitat només te sentit dins d’un context determinat i fora d’aquest (com que s’ha perdut els diferents codis, valors o significats) aquest perd el seu sentit. Això només passa quan les evidencies més sòlides (aquests valors) es tornen imprescindibles per tal d’entendre aquella realitat. Al darrera de tot això hi ha la idea que determinats valors tenen una validesa real. També s’ha de dir que Foucault es va adonar que aquests valors amb el temps poden anar canviant.
En la perspectiva o tradició historiogràfica de Foucault s’ha de dir que hi ha molts elements que van en contra de la historia econòmica i social. Ell creia que la millor manera de fer historia era les síntesis i no pas fer una historia total tal i com postulava la historia econòmica i social ja que si es treballava d’aquesta manera es podien acabar donant continuïtats a coses que en aquell moment no en tenien. Es volia veure com els diferents elements de la realitat (que amb el temps van evolucionant i canviant) es relacionaven entre si. El que acaba succeint és que Foucault es va adonar que els diferents elements de la realitat (economia, política, cultura, societat...) són en realitat uns elements autònoms i amb uns ritmes propis i diferents uns dels altres, els quals estan relacionats entre si. Tot això el que acaba donant és una realitat molt complexa la qual no esta provocada per una sola causa o element sinó que aquesta esta provocada per diverses causes o elements. És a dir ell s’adona que la realitat és molt complexa i que tant els elements polítics, econòmics, culturals i socials (la manera com actua o no la gent d’una societat o bé les coses o actes que passen en una societat) no són productes únicament d’una sola causa sinó que aquestes són produïdes per multitud de factors diferents i amb uns ritmes propis, els quals estan relacionats entre si i que acaben conformant aquella realitat i la fan evolucionar amb el temps. Foucault també donava una importància molt gran al llenguatge. Per ell era l’element fonamental ja que permetia d’una banda crear aquest món (crear la realitat) i de l’altre permet accedir a la realitat, és a dir interpretar i entendre el món ja que el llenguatge no deixa de ser un reflex d’ell.
En els últims temps ha aparegut un gran moviment de crítica al gir lingüístic ja que és vist com una forma de fer historia que posa massa èmfasi en el llenguatge. Aquesta critica és deguda a les interpretacions massa estructuralistes que s’havien fet de la societat. Es va començar a veure que en realitat el discurs era molt més important que no pas la persona o la cosa que l’havia dit, causat o provocat. En definitiva el discurs era el que acabava creant a la persona (al subjecte) el qual acabaria actuant dins de la realitat segons el tipus de discurs. Això va fer que a partir d’ara la historiografia no poses tan èmfasi en l’estudi de les persones en concret (ja no s’estudiaven als subjectes) sinó que ara el que s’estudiaven eren les causes, és a dir les idees o els discursos (la complexitat de discursos i la seva subjectivitat) que eren els que havien provocat tots aquest canvis al llarg de la historia. Els historiadors en definitiva han volgut posar molt més èmfasi en el perquè les persones actuen d’una determinada manera (que és allò que els fa actuar d’aquella manera) i no tant a estudiar a les persones en si. Per tant l’objectiu d’un anàlisi social i cultural és arribar a descriure els actes que les persones varen realitzar, a partir del anàlisi i estudi d’allò que pensaven o d’allò que creien (analitzar les interpretacions i els esquemes mentals).
En una societat tot i que les persones tenen una certa llibertat o autonomia gran part dels seus actes acaben o estan relacionats amb les tradicions intel·lectuals i culturals que han heretat (tot depèn de la realitat i dels discursos que hi ha en la realitat on viuen).
La societat és vista com una estructura la qual ajuda a formar a les persones (als agents) i aquests acaben donant lloc a la existència de la societat o a la realitat. Per tant els actes o les activitats que realitzen les persones no són vistes com una cosa que realitzen ells perquè volen, sinó que aquests actes es van repetint al llarg temps ja que és la única forma que tenen les persones per expressar-se segons el discurs existent en la seva societat. La estructura que forma la societat no deixa de ser res més que un conjunt de regles, recursos, procediments d’acció, etc; en un sentit virtual que s’acaba plasmant a la realitat i socialment a traves dels actes o la forma d’actuar de les persones. D’aquesta manera l’estructura es crea i es sosté al llarg del temps a través de les practiques socials de les persones. Les critiques al gir lingüístic en els últims temps han girat al voltant dels conceptes d’experiència i de practica. Creuen que la experiència es la historia del subjecte (allò que realitzen les persones) i que el llenguatge és l’espai de representació de la historia. Per tant quan s’interpreta o s’explica la historia aquests dos conceptes no es poden separar.
En definitiva el gir lingüístic va suposar un a gran revolució en la forma d’interpretar la historia ja que donava al llenguatge una gran importància com element fonamental alhora d’explicar la realitat. El que ha succeït és que en els últims anys ha sorgit un moviment de crisi a tot això el qual no ha posat tant èmfasi en el llenguatge com element que ha determinat la realitat sinó que ells han estudiat molt més la cultura ja que ells creuen que és la base que determina la consciencia de les persones i que fa en definitiva que actuïn o no d’una determinada manera.
L’aparició del gir lingüístic va esdevenir un canvi molt important en la historiografia ja que es van començar a posar en qüestió les formes de fer historia que s’havien dut a terme fins aquell moment. Des dels anys 30 una de les principals formes de fer historia havia estat la historia econòmica i social (l’escola marxista) en la qual el motor de la societat -la que la feia canviar, la que la feia avançar- era l’economia, la producció, la lluita de classes, els grups socials... A partir d’aquest moment tot això va començar a canviar gracies al gir lingüístic ja que es van posar en dubte els vells paradigmes perquè es va començar a posar molt més èmfasi en el vessant més cultural i sobretot en el llenguatge. En definitiva el gir lingüístic creu que el llenguatge és l’agent o l’element que conforma la consciencia humana (que li dona significat) i que acaba provocant que els humans actuïn o no d’una determinada manera. També pensen que les societats han estat formades al llarg del temps a partir de codis i estructures de signes les quals entre elles han tingut una relació arbitrària; però que han permès donar sentit a la seva realitat (donar sentit a les seves coses: elements discursius, literaris, simbòlics, culturals i socials. Per tant el llenguatge el que acaba fent és controlar de forma inconscient a una societat; fent actuar a la seva gent a partir d’aquestes regles o d’aquests codis.
Un dels primers autors que va començar a posar en dubte tot això va ser E.P Thompson el qual va començar a posar en dubte que el motor de la historia (tal i com deia la historia econòmica i social) fos l’economia sinó que ell pensava que el motor era la cultura. D’aquesta manera debilitava el vincle materialista del discurs historiogràfic i per tant des d’aquest punt de vista els elements politics, econòmics, religiosos, etc; depenien o estaven relacionats amb el món cultural (eren deguts d’ell). Per ell la gent viu en societats les quals pateixen unes realitats econòmiques; però d’aquí no en surt la classe o la consciencia de classe sinó que gracies a la experimentació a través d’unes expectatives heretades (allò que viu la persona) i a la lluita (explotació) la gent s’acaba identificant o sentint que forma part d’un grup o d’un altre. Ell en definitiva dona cada vegada més importància als elements culturals com a motor de la societat i del canvi històric. Però Thompson no parlava únicament de llenguatge com un dels elements culturals que determinaven tot això sinó que ell creia que en realitat la cosa era molt més complexa.
Un altre pensador important va ser Foucault el qual va començar a analitzar a les societats. Ell es va centrar en l’estudi de les creences i els valors d’aquestes societats. Aquest autor no es va dedicar a criticar aquests valors sinó que ell posar molt més èmfasi en l’anàlisi de les condicions històriques que varen fer possible l’aparició d’aquells valors i creences. Foucaut pretenia estudiar aquests valors des d’una perspectiva històrica però dins del seu context històric. És a dir aquests elements només tenen valor dins d’un context històrica determinats, fora dels quals perden totalment el seu sentit. Ell pensava que la història no tè un sentit o una finalitat marcada. Tot evoluciona o canvia per la força i el poder gracies a l’atzar o la violència que és allò que ho ha provocat. Per tant una determinada realitat només te sentit dins d’un context determinat i fora d’aquest (com que s’ha perdut els diferents codis, valors o significats) aquest perd el seu sentit. Això només passa quan les evidencies més sòlides (aquests valors) es tornen imprescindibles per tal d’entendre aquella realitat. Al darrera de tot això hi ha la idea que determinats valors tenen una validesa real. També s’ha de dir que Foucault es va adonar que aquests valors amb el temps poden anar canviant.
En la perspectiva o tradició historiogràfica de Foucault s’ha de dir que hi ha molts elements que van en contra de la historia econòmica i social. Ell creia que la millor manera de fer historia era les síntesis i no pas fer una historia total tal i com postulava la historia econòmica i social ja que si es treballava d’aquesta manera es podien acabar donant continuïtats a coses que en aquell moment no en tenien. Es volia veure com els diferents elements de la realitat (que amb el temps van evolucionant i canviant) es relacionaven entre si. El que acaba succeint és que Foucault es va adonar que els diferents elements de la realitat (economia, política, cultura, societat...) són en realitat uns elements autònoms i amb uns ritmes propis i diferents uns dels altres, els quals estan relacionats entre si. Tot això el que acaba donant és una realitat molt complexa la qual no esta provocada per una sola causa o element sinó que aquesta esta provocada per diverses causes o elements. És a dir ell s’adona que la realitat és molt complexa i que tant els elements polítics, econòmics, culturals i socials (la manera com actua o no la gent d’una societat o bé les coses o actes que passen en una societat) no són productes únicament d’una sola causa sinó que aquestes són produïdes per multitud de factors diferents i amb uns ritmes propis, els quals estan relacionats entre si i que acaben conformant aquella realitat i la fan evolucionar amb el temps. Foucault també donava una importància molt gran al llenguatge. Per ell era l’element fonamental ja que permetia d’una banda crear aquest món (crear la realitat) i de l’altre permet accedir a la realitat, és a dir interpretar i entendre el món ja que el llenguatge no deixa de ser un reflex d’ell.
En els últims temps ha aparegut un gran moviment de crítica al gir lingüístic ja que és vist com una forma de fer historia que posa massa èmfasi en el llenguatge. Aquesta critica és deguda a les interpretacions massa estructuralistes que s’havien fet de la societat. Es va començar a veure que en realitat el discurs era molt més important que no pas la persona o la cosa que l’havia dit, causat o provocat. En definitiva el discurs era el que acabava creant a la persona (al subjecte) el qual acabaria actuant dins de la realitat segons el tipus de discurs. Això va fer que a partir d’ara la historiografia no poses tan èmfasi en l’estudi de les persones en concret (ja no s’estudiaven als subjectes) sinó que ara el que s’estudiaven eren les causes, és a dir les idees o els discursos (la complexitat de discursos i la seva subjectivitat) que eren els que havien provocat tots aquest canvis al llarg de la historia. Els historiadors en definitiva han volgut posar molt més èmfasi en el perquè les persones actuen d’una determinada manera (que és allò que els fa actuar d’aquella manera) i no tant a estudiar a les persones en si. Per tant l’objectiu d’un anàlisi social i cultural és arribar a descriure els actes que les persones varen realitzar, a partir del anàlisi i estudi d’allò que pensaven o d’allò que creien (analitzar les interpretacions i els esquemes mentals).
En una societat tot i que les persones tenen una certa llibertat o autonomia gran part dels seus actes acaben o estan relacionats amb les tradicions intel·lectuals i culturals que han heretat (tot depèn de la realitat i dels discursos que hi ha en la realitat on viuen).
La societat és vista com una estructura la qual ajuda a formar a les persones (als agents) i aquests acaben donant lloc a la existència de la societat o a la realitat. Per tant els actes o les activitats que realitzen les persones no són vistes com una cosa que realitzen ells perquè volen, sinó que aquests actes es van repetint al llarg temps ja que és la única forma que tenen les persones per expressar-se segons el discurs existent en la seva societat. La estructura que forma la societat no deixa de ser res més que un conjunt de regles, recursos, procediments d’acció, etc; en un sentit virtual que s’acaba plasmant a la realitat i socialment a traves dels actes o la forma d’actuar de les persones. D’aquesta manera l’estructura es crea i es sosté al llarg del temps a través de les practiques socials de les persones. Les critiques al gir lingüístic en els últims temps han girat al voltant dels conceptes d’experiència i de practica. Creuen que la experiència es la historia del subjecte (allò que realitzen les persones) i que el llenguatge és l’espai de representació de la historia. Per tant quan s’interpreta o s’explica la historia aquests dos conceptes no es poden separar.
En definitiva el gir lingüístic va suposar un a gran revolució en la forma d’interpretar la historia ja que donava al llenguatge una gran importància com element fonamental alhora d’explicar la realitat. El que ha succeït és que en els últims anys ha sorgit un moviment de crisi a tot això el qual no ha posat tant èmfasi en el llenguatge com element que ha determinat la realitat sinó que ells han estudiat molt més la cultura ja que ells creuen que és la base que determina la consciencia de les persones i que fa en definitiva que actuïn o no d’una determinada manera.
No hay comentarios:
Publicar un comentario