EL GIR LINGÜÍSTIC

EL GIR LINGÜÍSTIC

L’aparició del gir lingüístic va esdevenir un canvi molt important en la historiografia ja que es van començar a posar en qüestió les formes de fer historia que s’havien dut a terme fins aquell moment. Des dels anys 30 una de les principals formes de fer historia havia estat la historia econòmica i social (l’escola marxista) en la qual el motor de la societat -la que la feia canviar, la que la feia avançar- era l’economia, la producció, la lluita de classes, els grups socials... A partir d’aquest moment tot això va començar a canviar gracies al gir lingüístic ja que es van posar en dubte els vells paradigmes perquè es va començar a posar molt més èmfasi en el vessant més cultural i sobretot en el llenguatge. En definitiva el gir lingüístic creu que el llenguatge és l’agent o l’element que conforma la consciencia humana (que li dona significat) i que acaba provocant que els humans actuïn o no d’una determinada manera. També pensen que les societats han estat formades al llarg del temps a partir de codis i estructures de signes les quals entre elles han tingut una relació arbitrària; però que han permès donar sentit a la seva realitat (donar sentit a les seves coses: elements discursius, literaris, simbòlics, culturals i socials. Per tant el llenguatge el que acaba fent és controlar de forma inconscient a una societat; fent actuar a la seva gent a partir d’aquestes regles o d’aquests codis.

Un dels primers autors que va començar a posar en dubte tot això va ser E.P Thompson el qual va començar a posar en dubte que el motor de la historia (tal i com deia la historia econòmica i social) fos l’economia sinó que ell pensava que el motor era la cultura. D’aquesta manera debilitava el vincle materialista del discurs historiogràfic i per tant des d’aquest punt de vista els elements politics, econòmics, religiosos, etc; depenien o estaven relacionats amb el món cultural (eren deguts d’ell). Per ell la gent viu en societats les quals pateixen unes realitats econòmiques; però d’aquí no en surt la classe o la consciencia de classe sinó que gracies a la experimentació a través d’unes expectatives heretades (allò que viu la persona) i a la lluita (explotació) la gent s’acaba identificant o sentint que forma part d’un grup o d’un altre. Ell en definitiva dona cada vegada més importància als elements culturals com a motor de la societat i del canvi històric. Però Thompson no parlava únicament de llenguatge com un dels elements culturals que determinaven tot això sinó que ell creia que en realitat la cosa era molt més complexa.

Un altre pensador important va ser Foucault el qual va començar a analitzar a les societats. Ell es va centrar en l’estudi de les creences i els valors d’aquestes societats. Aquest autor no es va dedicar a criticar aquests valors sinó que ell posar molt més èmfasi en l’anàlisi de les condicions històriques que varen fer possible l’aparició d’aquells valors i creences. Foucaut pretenia estudiar aquests valors des d’una perspectiva històrica però dins del seu context històric. És a dir aquests elements només tenen valor dins d’un context històrica determinats, fora dels quals perden totalment el seu sentit. Ell pensava que la història no tè un sentit o una finalitat marcada. Tot evoluciona o canvia per la força i el poder gracies a l’atzar o la violència que és allò que ho ha provocat. Per tant una determinada realitat només te sentit dins d’un context determinat i fora d’aquest (com que s’ha perdut els diferents codis, valors o significats) aquest perd el seu sentit. Això només passa quan les evidencies més sòlides (aquests valors) es tornen imprescindibles per tal d’entendre aquella realitat. Al darrera de tot això hi ha la idea que determinats valors tenen una validesa real. També s’ha de dir que Foucault es va adonar que aquests valors amb el temps poden anar canviant.
En la perspectiva o tradició historiogràfica de Foucault s’ha de dir que hi ha molts elements que van en contra de la historia econòmica i social. Ell creia que la millor manera de fer historia era les síntesis i no pas fer una historia total tal i com postulava la historia econòmica i social ja que si es treballava d’aquesta manera es podien acabar donant continuïtats a coses que en aquell moment no en tenien. Es volia veure com els diferents elements de la realitat (que amb el temps van evolucionant i canviant) es relacionaven entre si. El que acaba succeint és que Foucault es va adonar que els diferents elements de la realitat (economia, política, cultura, societat...) són en realitat uns elements autònoms i amb uns ritmes propis i diferents uns dels altres, els quals estan relacionats entre si. Tot això el que acaba donant és una realitat molt complexa la qual no esta provocada per una sola causa o element sinó que aquesta esta provocada per diverses causes o elements. És a dir ell s’adona que la realitat és molt complexa i que tant els elements polítics, econòmics, culturals i socials (la manera com actua o no la gent d’una societat o bé les coses o actes que passen en una societat) no són productes únicament d’una sola causa sinó que aquestes són produïdes per multitud de factors diferents i amb uns ritmes propis, els quals estan relacionats entre si i que acaben conformant aquella realitat i la fan evolucionar amb el temps. Foucault també donava una importància molt gran al llenguatge. Per ell era l’element fonamental ja que permetia d’una banda crear aquest món (crear la realitat) i de l’altre permet accedir a la realitat, és a dir interpretar i entendre el món ja que el llenguatge no deixa de ser un reflex d’ell.

En els últims temps ha aparegut un gran moviment de crítica al gir lingüístic ja que és vist com una forma de fer historia que posa massa èmfasi en el llenguatge. Aquesta critica és deguda a les interpretacions massa estructuralistes que s’havien fet de la societat. Es va començar a veure que en realitat el discurs era molt més important que no pas la persona o la cosa que l’havia dit, causat o provocat. En definitiva el discurs era el que acabava creant a la persona (al subjecte) el qual acabaria actuant dins de la realitat segons el tipus de discurs. Això va fer que a partir d’ara la historiografia no poses tan èmfasi en l’estudi de les persones en concret (ja no s’estudiaven als subjectes) sinó que ara el que s’estudiaven eren les causes, és a dir les idees o els discursos (la complexitat de discursos i la seva subjectivitat) que eren els que havien provocat tots aquest canvis al llarg de la historia. Els historiadors en definitiva han volgut posar molt més èmfasi en el perquè les persones actuen d’una determinada manera (que és allò que els fa actuar d’aquella manera) i no tant a estudiar a les persones en si. Per tant l’objectiu d’un anàlisi social i cultural és arribar a descriure els actes que les persones varen realitzar, a partir del anàlisi i estudi d’allò que pensaven o d’allò que creien (analitzar les interpretacions i els esquemes mentals).
En una societat tot i que les persones tenen una certa llibertat o autonomia gran part dels seus actes acaben o estan relacionats amb les tradicions intel·lectuals i culturals que han heretat (tot depèn de la realitat i dels discursos que hi ha en la realitat on viuen).
La societat és vista com una estructura la qual ajuda a formar a les persones (als agents) i aquests acaben donant lloc a la existència de la societat o a la realitat. Per tant els actes o les activitats que realitzen les persones no són vistes com una cosa que realitzen ells perquè volen, sinó que aquests actes es van repetint al llarg temps ja que és la única forma que tenen les persones per expressar-se segons el discurs existent en la seva societat. La estructura que forma la societat no deixa de ser res més que un conjunt de regles, recursos, procediments d’acció, etc; en un sentit virtual que s’acaba plasmant a la realitat i socialment a traves dels actes o la forma d’actuar de les persones. D’aquesta manera l’estructura es crea i es sosté al llarg del temps a través de les practiques socials de les persones. Les critiques al gir lingüístic en els últims temps han girat al voltant dels conceptes d’experiència i de practica. Creuen que la experiència es la historia del subjecte (allò que realitzen les persones) i que el llenguatge és l’espai de representació de la historia. Per tant quan s’interpreta o s’explica la historia aquests dos conceptes no es poden separar.

En definitiva el gir lingüístic va suposar un a gran revolució en la forma d’interpretar la historia ja que donava al llenguatge una gran importància com element fonamental alhora d’explicar la realitat. El que ha succeït és que en els últims anys ha sorgit un moviment de crisi a tot això el qual no ha posat tant èmfasi en el llenguatge com element que ha determinat la realitat sinó que ells han estudiat molt més la cultura ja que ells creuen que és la base que determina la consciencia de les persones i que fa en definitiva que actuïn o no d’una determinada manera.

Un moment memorialista dins de la historiografia

Un moment memorialista dins de la historiografia

En els últims anys en la majoria de països -tant d’àmbit europeu com també de la resta del món- en els quals s’han produït episodis traumàtics o de violència (guerres civils, dictadures militars, cops d’estats, genocidis de població) en el seu passat més recent; la recuperació de la memòria històrica ha esdevingut un problemàtica social i política molt important que ha acabat generant al seu voltant un gran debat sobre si aquesta tasca (la recuperació d’aquest passat més recent i també de la memòria col·lectiva ) era necessària o bé per el contrari s’havien d’haver deixat les coses tal i com estaven.

A casa nostra la tasca de recuperació de la memòria històrica va començar a finals de la dècada dels 90 desprès de nombrosos anys de negació i d’oblit del nostre passat més recent. Aquesta recuperació de la memòria s’ha centrat en 3 elements importants: la Guerra Civil, la dictadura de Franco; i el valor polític i cívic de les víctimes.
Tot això ha estat possible gracies a un canvi generacional dins de la societat. Les noves generacions, gent que no havia viscut ni patit aquells fets traumàtics, varen decidir que era el moment de recuperar part del seu passat. Per tal de dur a terme aquesta tasca en els últims anys s’han anat creant multitud d’organismes, associacions i institucions promogudes a partir d’iniciatives particulars o bé col·lectives les quals han estat duent aquesta tasca moltes vegades sense tenir cap mena de suport institucional. La recuperació de la memòria s’ha estat duent a terme a partir de diferents elements: Realització de entrevistes a la gent que va viure aquells fets, realització i publicació d’estudis i de llibres de temàtiques diferents, exhumació i estudis de les persones enterrades en fosses comunes, realització de pel·lícules i documentals sobre el tema, etc.

S’ha de tenir en compte però que fer memòria històrica no és el mateix que fer historia. Hi ha una clara diferenciació entre les dues disciplines. La historia és aquella disciplina feta per historiadors els quals estudien els fets del passat tal i com varen succeir. Realitzen aquesta tasca amb l’únic objectiu d’explicar allò que va passar sense cap més pretensió. No busquen jutjar aquells fets, ni tampoc que la seva tasca esdevingui un acte d’homenatge o una recompensació vers les víctimes o a les persones que els varen patir.
En canvi la memòria històrica és una cosa més complexa. Existeixen diferents tipus de memòria. Hi ha per exemple la memòria individual (el recull de les vivències d’una persona la qual va viure i patir en primera persona aquells fets del passat);. existeix també la memòria col·lectiva (el conjunt de percepcions i vivències existents en una societat vers aquells elements o fets del passat). En definitiva són diferents aproximacions als fets del passat a partir de perspectives força diferents ja que no és el mateix la visió sobre que pot tenir una sola persona o bé la que pot tenir el conjunt de la població sobre uns mateixos fets. Fer memòria històrica és en definitiva un intent de recuperació o de record d’alguns elements del nostre passat més recent amb la una intenció clara. Es vol explicar o legitimar diferents discursos, cultures politiques i ideologies existents en el nostre present a partir d’elements del nostre passat recent; al mateix temps que volen que serveixin aquesta recuperació de la memòria històrica com un acte de justícia i de recompensació per a les víctimes.

El fet que aquest debat hagi generat una discussió tant important en diversos àmbits (polític, social, ètic i moral); és degut d’una banda al fet que aquest passat recent és vist encara com una cosa pròpia i pròxima en el temps. És a dir que encara té molts lligams amb el nostre present. A més a més també hi influeix en aquest debat la naturalesa de les nostres societats. Vivim en comunitats complexes en les quals existeixen diferents grups socials que tenen uns interessos i unes tendències politiques pròpies. És aquest fet el que sol provocar que aquest debat acabi esdevenint un tema controvertit, espinós i dolorós entre aquests diferents sectors de la societat. Això és degut a l’existència de dues posicions o tendències politiques i socials molt clares. D’una banda hi ha tot aquell sector de la població el qual vol oblidar el passat. Que creuen que la historia i el passat s’han de deixar tal i com estan. Pensen i creuen que la realització d’exercicis de recuperació de la memòria històrica l’única cosa que generarà serà la reobertura de velles i antigues ferides; al igual que portarà a una nova fractura i divisió de la societat en dues parts; i que això farà augmentar les conflictivitats i les tensions socials.
De l’altre banda hi ha tota aquella part de la població (moltes vegades sol ser gent que va patir en primera persona aquells esdeveniments violents, o bé són els seus familiars o descendents) la qual reclama a les institucions i als governs la recuperació d’aquest passat més pròxim, com un exercici de memòria (per tal de conèixer molt millor els fets que es varen produir i perquè aquests no s’oblidin en el futur) i de justícia, d’homenatge i de recompensació vers les víctimes. És el xoc entre aquestes dues posicions la que sol generar tot aquest malestar i tensió alhora de tractar el tema de la recuperació de la memòria històrica i del passat col·lectiu d’un país, ja que és una problemàtica en la qual si barregen moltes coses: elements politics, ideològics, socials, sentimentals i també molts interessos.

En definitiva jo crec sincerament que la recuperació de la memòria històrica és una cosa important i necessària en les societats actuals per tal de no caure en una hipnosi col·lectiva que porti a no voler conèixer o a no saber quin va ser el nostre propi passat. Penso que és necessari que cada país creï els organismes, les institucions i associacions que cregui convenient, per tal de poder desenvolupar aquesta tasca, ja que un país sense memòria, un país amnèsic, no és res i no existeix com a tal. És molt important saber d’allà on venim per tal d’entendre com hem arribat fins aquí i entendre com estem ara. És molt important entendre, saber i explicar el que ha succeït al llarg de la historia per tal d’intentar no tornar a caure en els mateixos errors.
El més dolent de tot és no voler conèixer el nostre passat, fer veure que aquest no ha existit mai pel temor i la por a remoure’l i a obrir antigues ferides. Si fem això l’únic que estarem fent és amagar una part de la nostra historia i enganyant-nos a nosaltres mateixos. No explicarem les coses tal i com varen succeir ni tampoc farem justícia a les persones i a les víctimes que els varen patir.
Per tant és important recuperar el nostre passat per tal d’entendre el que va succeir. Però al mateix temps hem de ser conscients que no ho podem de la mateixa manera que s’ha fet fins ara. És a dir que hem de vigilar la nostra forma de fer historia. Hem de vigilar la forma de recuperació d’aquests fets del passat ja que hem d’evitar caure en els mateixos enganys, falsedats i en la omissió de dades que s’han dut a terme fins a l’actualitat. S’ha de tenir en compte que en cada moment o període històric es varen produir fets i elements de transcendència i naturalesa diferent. És a dir que es varen produir coses que varen ser positives i d’altres que varen ser negatives. Per tant un historiador el que ha de fer és deixar de banda la seva ideologia i la seva manera de pensar; centrar-se en els fets i explicar els esdeveniments tal i com varen succeir sense amagar absolutament res (fer historia objectiva). Ja que si no es fa això el que estarem fent serà exactament el mateix del que s’ha estat fent fins aquest moment. Estarem explicant la historia a partir d’allò que més ens interessa; i amagant aquells elements que ens molesten o que no encaixen dins del nostre discurs o dins la nostra manera de pensar. Per tant si operem d’aquesta manera en realitat no estarem fent veritablement historia.

En els últims anys en la majoria de països -tant d’àmbit europeu com també de la resta del món- en els quals s’han produït episodis traumàtics o de violència (guerres civils, dictadures militars, cops d’estats, genocidis de població) en el seu passat més recent; la recuperació de la memòria històrica ha esdevingut un problemàtica social i política molt important que ha acabat generant al seu voltant un gran debat sobre si aquesta tasca (la recuperació d’aquest passat més recent i també de la memòria col·lectiva ) era necessària o bé per el contrari s’havien d’haver deixat les coses tal i com estaven.

A casa nostra la tasca de recuperació de la memòria històrica va començar a finals de la dècada dels 90 desprès de nombrosos anys de negació i d’oblit del nostre passat més recent. Aquesta recuperació de la memòria s’ha centrat en 3 elements importants: la Guerra Civil, la dictadura de Franco; i el valor polític i cívic de les víctimes.
Tot això ha estat possible gracies a un canvi generacional dins de la societat. Les noves generacions, gent que no havia viscut ni patit aquells fets traumàtics, varen decidir que era el moment de recuperar part del seu passat. Per tal de dur a terme aquesta tasca en els últims anys s’han anat creant multitud d’organismes, associacions i institucions promogudes a partir d’iniciatives particulars o bé col·lectives les quals han estat duent aquesta tasca moltes vegades sense tenir cap mena de suport institucional. La recuperació de la memòria s’ha estat duent a terme a partir de diferents elements: Realització de entrevistes a la gent que va viure aquells fets, realització i publicació d’estudis i de llibres de temàtiques diferents, exhumació i estudis de les persones enterrades en fosses comunes, realització de pel·lícules i documentals sobre el tema, etc.

S’ha de tenir en compte però que fer memòria històrica no és el mateix que fer historia. Hi ha una clara diferenciació entre les dues disciplines. La historia és aquella disciplina feta per historiadors els quals estudien els fets del passat tal i com varen succeir. Realitzen aquesta tasca amb l’únic objectiu d’explicar allò que va passar sense cap més pretensió. No busquen jutjar aquells fets, ni tampoc que la seva tasca esdevingui un acte d’homenatge o una recompensació vers les víctimes o a les persones que els varen patir.
En canvi la memòria històrica és una cosa més complexa. Existeixen diferents tipus de memòria. Hi ha per exemple la memòria individual (el recull de les vivències d’una persona la qual va viure i patir en primera persona aquells fets del passat);. existeix també la memòria col·lectiva (el conjunt de percepcions i vivències existents en una societat vers aquells elements o fets del passat). En definitiva són diferents aproximacions als fets del passat a partir de perspectives força diferents ja que no és el mateix la visió sobre que pot tenir una sola persona o bé la que pot tenir el conjunt de la població sobre uns mateixos fets. Fer memòria històrica és en definitiva un intent de recuperació o de record d’alguns elements del nostre passat més recent amb la una intenció clara. Es vol explicar o legitimar diferents discursos, cultures politiques i ideologies existents en el nostre present a partir d’elements del nostre passat recent; al mateix temps que volen que serveixin aquesta recuperació de la memòria històrica com un acte de justícia i de recompensació per a les víctimes.

El fet que aquest debat hagi generat una discussió tant important en diversos àmbits (polític, social, ètic i moral); és degut d’una banda al fet que aquest passat recent és vist encara com una cosa pròpia i pròxima en el temps. És a dir que encara té molts lligams amb el nostre present. A més a més també hi influeix en aquest debat la naturalesa de les nostres societats. Vivim en comunitats complexes en les quals existeixen diferents grups socials que tenen uns interessos i unes tendències politiques pròpies. És aquest fet el que sol provocar que aquest debat acabi esdevenint un tema controvertit, espinós i dolorós entre aquests diferents sectors de la societat. Això és degut a l’existència de dues posicions o tendències politiques i socials molt clares. D’una banda hi ha tot aquell sector de la població el qual vol oblidar el passat. Que creuen que la historia i el passat s’han de deixar tal i com estan. Pensen i creuen que la realització d’exercicis de recuperació de la memòria històrica l’única cosa que generarà serà la reobertura de velles i antigues ferides; al igual que portarà a una nova fractura i divisió de la societat en dues parts; i que això farà augmentar les conflictivitats i les tensions socials.
De l’altre banda hi ha tota aquella part de la població (moltes vegades sol ser gent que va patir en primera persona aquells esdeveniments violents, o bé són els seus familiars o descendents) la qual reclama a les institucions i als governs la recuperació d’aquest passat més pròxim, com un exercici de memòria (per tal de conèixer molt millor els fets que es varen produir i perquè aquests no s’oblidin en el futur) i de justícia, d’homenatge i de recompensació vers les víctimes. És el xoc entre aquestes dues posicions la que sol generar tot aquest malestar i tensió alhora de tractar el tema de la recuperació de la memòria històrica i del passat col·lectiu d’un país, ja que és una problemàtica en la qual si barregen moltes coses: elements politics, ideològics, socials, sentimentals i també molts interessos.

En definitiva jo crec sincerament que la recuperació de la memòria històrica és una cosa important i necessària en les societats actuals per tal de no caure en una hipnosi col·lectiva que porti a no voler conèixer o a no saber quin va ser el nostre propi passat. Penso que és necessari que cada país creï els organismes, les institucions i associacions que cregui convenient, per tal de poder desenvolupar aquesta tasca, ja que un país sense memòria, un país amnèsic, no és res i no existeix com a tal. És molt important saber d’allà on venim per tal d’entendre com hem arribat fins aquí i entendre com estem ara. És molt important entendre, saber i explicar el que ha succeït al llarg de la historia per tal d’intentar no tornar a caure en els mateixos errors.
El més dolent de tot és no voler conèixer el nostre passat, fer veure que aquest no ha existit mai pel temor i la por a remoure’l i a obrir antigues ferides. Si fem això l’únic que estarem fent és amagar una part de la nostra historia i enganyant-nos a nosaltres mateixos. No explicarem les coses tal i com varen succeir ni tampoc farem justícia a les persones i a les víctimes que els varen patir.
Per tant és important recuperar el nostre passat per tal d’entendre el que va succeir. Però al mateix temps hem de ser conscients que no ho podem de la mateixa manera que s’ha fet fins ara. És a dir que hem de vigilar la nostra forma de fer historia. Hem de vigilar la forma de recuperació d’aquests fets del passat ja que hem d’evitar caure en els mateixos enganys, falsedats i en la omissió de dades que s’han dut a terme fins a l’actualitat. S’ha de tenir en compte que en cada moment o període històric es varen produir fets i elements de transcendència i naturalesa diferent. És a dir que es varen produir coses que varen ser positives i d’altres que varen ser negatives. Per tant un historiador el que ha de fer és deixar de banda la seva ideologia i la seva manera de pensar; centrar-se en els fets i explicar els esdeveniments tal i com varen succeir sense amagar absolutament res (fer historia objectiva). Ja que si no es fa això el que estarem fent serà exactament el mateix del que s’ha estat fent fins aquest moment. Estarem explicant la historia a partir d’allò que més ens interessa; i amagant aquells elements que ens molesten o que no encaixen dins del nostre discurs o dins la nostra manera de pensar. Per tant si operem d’aquesta manera en realitat no estarem fent veritablement historia.

En els últims anys en la majoria de països -tant d’àmbit europeu com també de la resta del món- en els quals s’han produït episodis traumàtics o de violència (guerres civils, dictadures militars, cops d’estats, genocidis de població) en el seu passat més recent; la recuperació de la memòria històrica ha esdevingut un problemàtica social i política molt important que ha acabat generant al seu voltant un gran debat sobre si aquesta tasca (la recuperació d’aquest passat més recent i també de la memòria col·lectiva ) era necessària o bé per el contrari s’havien d’haver deixat les coses tal i com estaven.

A casa nostra la tasca de recuperació de la memòria històrica va començar a finals de la dècada dels 90 desprès de nombrosos anys de negació i d’oblit del nostre passat més recent. Aquesta recuperació de la memòria s’ha centrat en 3 elements importants: la Guerra Civil, la dictadura de Franco; i el valor polític i cívic de les víctimes.
Tot això ha estat possible gracies a un canvi generacional dins de la societat. Les noves generacions, gent que no havia viscut ni patit aquells fets traumàtics, varen decidir que era el moment de recuperar part del seu passat. Per tal de dur a terme aquesta tasca en els últims anys s’han anat creant multitud d’organismes, associacions i institucions promogudes a partir d’iniciatives particulars o bé col·lectives les quals han estat duent aquesta tasca moltes vegades sense tenir cap mena de suport institucional. La recuperació de la memòria s’ha estat duent a terme a partir de diferents elements: Realització de entrevistes a la gent que va viure aquells fets, realització i publicació d’estudis i de llibres de temàtiques diferents, exhumació i estudis de les persones enterrades en fosses comunes, realització de pel·lícules i documentals sobre el tema, etc.

S’ha de tenir en compte però que fer memòria històrica no és el mateix que fer historia. Hi ha una clara diferenciació entre les dues disciplines. La historia és aquella disciplina feta per historiadors els quals estudien els fets del passat tal i com varen succeir. Realitzen aquesta tasca amb l’únic objectiu d’explicar allò que va passar sense cap més pretensió. No busquen jutjar aquells fets, ni tampoc que la seva tasca esdevingui un acte d’homenatge o una recompensació vers les víctimes o a les persones que els varen patir.
En canvi la memòria històrica és una cosa més complexa. Existeixen diferents tipus de memòria. Hi ha per exemple la memòria individual (el recull de les vivències d’una persona la qual va viure i patir en primera persona aquells fets del passat);. existeix també la memòria col·lectiva (el conjunt de percepcions i vivències existents en una societat vers aquells elements o fets del passat). En definitiva són diferents aproximacions als fets del passat a partir de perspectives força diferents ja que no és el mateix la visió sobre que pot tenir una sola persona o bé la que pot tenir el conjunt de la població sobre uns mateixos fets. Fer memòria històrica és en definitiva un intent de recuperació o de record d’alguns elements del nostre passat més recent amb la una intenció clara. Es vol explicar o legitimar diferents discursos, cultures politiques i ideologies existents en el nostre present a partir d’elements del nostre passat recent; al mateix temps que volen que serveixin aquesta recuperació de la memòria històrica com un acte de justícia i de recompensació per a les víctimes.

El fet que aquest debat hagi generat una discussió tant important en diversos àmbits (polític, social, ètic i moral); és degut d’una banda al fet que aquest passat recent és vist encara com una cosa pròpia i pròxima en el temps. És a dir que encara té molts lligams amb el nostre present. A més a més també hi influeix en aquest debat la naturalesa de les nostres societats. Vivim en comunitats complexes en les quals existeixen diferents grups socials que tenen uns interessos i unes tendències politiques pròpies. És aquest fet el que sol provocar que aquest debat acabi esdevenint un tema controvertit, espinós i dolorós entre aquests diferents sectors de la societat. Això és degut a l’existència de dues posicions o tendències politiques i socials molt clares. D’una banda hi ha tot aquell sector de la població el qual vol oblidar el passat. Que creuen que la historia i el passat s’han de deixar tal i com estan. Pensen i creuen que la realització d’exercicis de recuperació de la memòria històrica l’única cosa que generarà serà la reobertura de velles i antigues ferides; al igual que portarà a una nova fractura i divisió de la societat en dues parts; i que això farà augmentar les conflictivitats i les tensions socials.
De l’altre banda hi ha tota aquella part de la població (moltes vegades sol ser gent que va patir en primera persona aquells esdeveniments violents, o bé són els seus familiars o descendents) la qual reclama a les institucions i als governs la recuperació d’aquest passat més pròxim, com un exercici de memòria (per tal de conèixer molt millor els fets que es varen produir i perquè aquests no s’oblidin en el futur) i de justícia, d’homenatge i de recompensació vers les víctimes. És el xoc entre aquestes dues posicions la que sol generar tot aquest malestar i tensió alhora de tractar el tema de la recuperació de la memòria històrica i del passat col·lectiu d’un país, ja que és una problemàtica en la qual si barregen moltes coses: elements politics, ideològics, socials, sentimentals i també molts interessos.

En definitiva jo crec sincerament que la recuperació de la memòria històrica és una cosa important i necessària en les societats actuals per tal de no caure en una hipnosi col·lectiva que porti a no voler conèixer o a no saber quin va ser el nostre propi passat. Penso que és necessari que cada país creï els organismes, les institucions i associacions que cregui convenient, per tal de poder desenvolupar aquesta tasca, ja que un país sense memòria, un país amnèsic, no és res i no existeix com a tal. És molt important saber d’allà on venim per tal d’entendre com hem arribat fins aquí i entendre com estem ara. És molt important entendre, saber i explicar el que ha succeït al llarg de la historia per tal d’intentar no tornar a caure en els mateixos errors.
El més dolent de tot és no voler conèixer el nostre passat, fer veure que aquest no ha existit mai pel temor i la por a remoure’l i a obrir antigues ferides. Si fem això l’únic que estarem fent és amagar una part de la nostra historia i enganyant-nos a nosaltres mateixos. No explicarem les coses tal i com varen succeir ni tampoc farem justícia a les persones i a les víctimes que els varen patir.
Per tant és important recuperar el nostre passat per tal d’entendre el que va succeir. Però al mateix temps hem de ser conscients que no ho podem de la mateixa manera que s’ha fet fins ara. És a dir que hem de vigilar la nostra forma de fer historia. Hem de vigilar la forma de recuperació d’aquests fets del passat ja que hem d’evitar caure en els mateixos enganys, falsedats i en la omissió de dades que s’han dut a terme fins a l’actualitat. S’ha de tenir en compte que en cada moment o període històric es varen produir fets i elements de transcendència i naturalesa diferent. És a dir que es varen produir coses que varen ser positives i d’altres que varen ser negatives. Per tant un historiador el que ha de fer és deixar de banda la seva ideologia i la seva manera de pensar; centrar-se en els fets i explicar els esdeveniments tal i com varen succeir sense amagar absolutament res (fer historia objectiva). Ja que si no es fa això el que estarem fent serà exactament el mateix del que s’ha estat fent fins aquest moment. Estarem explicant la historia a partir d’allò que més ens interessa; i amagant aquells elements que ens molesten o que no encaixen dins del nostre discurs o dins la nostra manera de pensar. Per tant si operem d’aquesta manera en realitat no estarem fent veritablement historia.


En els últims anys en la majoria de països -tant d’àmbit europeu com també de la resta del món- en els quals s’han produït episodis traumàtics o de violència (guerres civils, dictadures militars, cops d’estats, genocidis de població) en el seu passat més recent; la recuperació de la memòria històrica ha esdevingut un problemàtica social i política molt important que ha acabat generant al seu voltant un gran debat sobre si aquesta tasca (la recuperació d’aquest passat més recent i també de la memòria col·lectiva ) era necessària o bé per el contrari s’havien d’haver deixat les coses tal i com estaven.

A casa nostra la tasca de recuperació de la memòria històrica va començar a finals de la dècada dels 90 desprès de nombrosos anys de negació i d’oblit del nostre passat més recent. Aquesta recuperació de la memòria s’ha centrat en 3 elements importants: la Guerra Civil, la dictadura de Franco; i el valor polític i cívic de les víctimes.
Tot això ha estat possible gracies a un canvi generacional dins de la societat. Les noves generacions, gent que no havia viscut ni patit aquells fets traumàtics, varen decidir que era el moment de recuperar part del seu passat. Per tal de dur a terme aquesta tasca en els últims anys s’han anat creant multitud d’organismes, associacions i institucions promogudes a partir d’iniciatives particulars o bé col·lectives les quals han estat duent aquesta tasca moltes vegades sense tenir cap mena de suport institucional. La recuperació de la memòria s’ha estat duent a terme a partir de diferents elements: Realització de entrevistes a la gent que va viure aquells fets, realització i publicació d’estudis i de llibres de temàtiques diferents, exhumació i estudis de les persones enterrades en fosses comunes, realització de pel·lícules i documentals sobre el tema, etc.

S’ha de tenir en compte però que fer memòria històrica no és el mateix que fer historia. Hi ha una clara diferenciació entre les dues disciplines. La historia és aquella disciplina feta per historiadors els quals estudien els fets del passat tal i com varen succeir. Realitzen aquesta tasca amb l’únic objectiu d’explicar allò que va passar sense cap més pretensió. No busquen jutjar aquells fets, ni tampoc que la seva tasca esdevingui un acte d’homenatge o una recompensació vers les víctimes o a les persones que els varen patir.
En canvi la memòria històrica és una cosa més complexa. Existeixen diferents tipus de memòria. Hi ha per exemple la memòria individual (el recull de les vivències d’una persona la qual va viure i patir en primera persona aquells fets del passat);. existeix també la memòria col·lectiva (el conjunt de percepcions i vivències existents en una societat vers aquells elements o fets del passat). En definitiva són diferents aproximacions als fets del passat a partir de perspectives força diferents ja que no és el mateix la visió sobre que pot tenir una sola persona o bé la que pot tenir el conjunt de la població sobre uns mateixos fets. Fer memòria històrica és en definitiva un intent de recuperació o de record d’alguns elements del nostre passat més recent amb la una intenció clara. Es vol explicar o legitimar diferents discursos, cultures politiques i ideologies existents en el nostre present a partir d’elements del nostre passat recent; al mateix temps que volen que serveixin aquesta recuperació de la memòria històrica com un acte de justícia i de recompensació per a les víctimes.

El fet que aquest debat hagi generat una discussió tant important en diversos àmbits (polític, social, ètic i moral); és degut d’una banda al fet que aquest passat recent és vist encara com una cosa pròpia i pròxima en el temps. És a dir que encara té molts lligams amb el nostre present. A més a més també hi influeix en aquest debat la naturalesa de les nostres societats. Vivim en comunitats complexes en les quals existeixen diferents grups socials que tenen uns interessos i unes tendències politiques pròpies. És aquest fet el que sol provocar que aquest debat acabi esdevenint un tema controvertit, espinós i dolorós entre aquests diferents sectors de la societat. Això és degut a l’existència de dues posicions o tendències politiques i socials molt clares. D’una banda hi ha tot aquell sector de la població el qual vol oblidar el passat. Que creuen que la historia i el passat s’han de deixar tal i com estan. Pensen i creuen que la realització d’exercicis de recuperació de la memòria històrica l’única cosa que generarà serà la reobertura de velles i antigues ferides; al igual que portarà a una nova fractura i divisió de la societat en dues parts; i que això farà augmentar les conflictivitats i les tensions socials.
De l’altre banda hi ha tota aquella part de la població (moltes vegades sol ser gent que va patir en primera persona aquells esdeveniments violents, o bé són els seus familiars o descendents) la qual reclama a les institucions i als governs la recuperació d’aquest passat més pròxim, com un exercici de memòria (per tal de conèixer molt millor els fets que es varen produir i perquè aquests no s’oblidin en el futur) i de justícia, d’homenatge i de recompensació vers les víctimes. És el xoc entre aquestes dues posicions la que sol generar tot aquest malestar i tensió alhora de tractar el tema de la recuperació de la memòria històrica i del passat col·lectiu d’un país, ja que és una problemàtica en la qual si barregen moltes coses: elements politics, ideològics, socials, sentimentals i també molts interessos.

En definitiva jo crec sincerament que la recuperació de la memòria històrica és una cosa important i necessària en les societats actuals per tal de no caure en una hipnosi col·lectiva que porti a no voler conèixer o a no saber quin va ser el nostre propi passat. Penso que és necessari que cada país creï els organismes, les institucions i associacions que cregui convenient, per tal de poder desenvolupar aquesta tasca, ja que un país sense memòria, un país amnèsic, no és res i no existeix com a tal. És molt important saber d’allà on venim per tal d’entendre com hem arribat fins aquí i entendre com estem ara. És molt important entendre, saber i explicar el que ha succeït al llarg de la historia per tal d’intentar no tornar a caure en els mateixos errors.
El més dolent de tot és no voler conèixer el nostre passat, fer veure que aquest no ha existit mai pel temor i la por a remoure’l i a obrir antigues ferides. Si fem això l’únic que estarem fent és amagar una part de la nostra historia i enganyant-nos a nosaltres mateixos. No explicarem les coses tal i com varen succeir ni tampoc farem justícia a les persones i a les víctimes que els varen patir.
Per tant és important recuperar el nostre passat per tal d’entendre el que va succeir. Però al mateix temps hem de ser conscients que no ho podem de la mateixa manera que s’ha fet fins ara. És a dir que hem de vigilar la nostra forma de fer historia. Hem de vigilar la forma de recuperació d’aquests fets del passat ja que hem d’evitar caure en els mateixos enganys, falsedats i en la omissió de dades que s’han dut a terme fins a l’actualitat. S’ha de tenir en compte que en cada moment o període històric es varen produir fets i elements de transcendència i naturalesa diferent. És a dir que es varen produir coses que varen ser positives i d’altres que varen ser negatives. Per tant un historiador el que ha de fer és deixar de banda la seva ideologia i la seva manera de pensar; centrar-se en els fets i explicar els esdeveniments tal i com varen succeir sense amagar absolutament res (fer historia objectiva). Ja que si no es fa això el que estarem fent serà exactament el mateix del que s’ha estat fent fins aquest moment. Estarem explicant la historia a partir d’allò que més ens interessa; i amagant aquells elements que ens molesten o que no encaixen dins del nostre discurs o dins la nostra manera de pensar. Per tant si operem d’aquesta manera en realitat no estarem fent veritablement historia.