Reflexió sobre la memòria i la historia

Reflexió sobre la memòria i la historia

Des de temps antics; pràcticament des del inici de la escriptura, els homes i sobretot els seus grans personatges (reis, emperadors, senyors...) han volgut deixar constància per escrit de totes les seves gestes i vivències per a les futures generacions.

D’aquesta manera apareixia un nou gènere literari basat en l’explicació de les seves vivències en forma de biografies o de memòries, les quals en molts moments del passat (edat antiga, edat medieval...) varen arribar a ser les obres literàries més importants que es varen realitzar; i les úniques que han perviscut fins a l’actualitat. Per tant han estat des de sempre totes aquestes obres de temàtica religiosa com política, econòmica o social; les que han utilitzat els historiadors com uns dels instruments o element bàsic per a fer historia i entendre el passat.

La memòria ha estat des de sempre un tema complexa i difícil de definir i estudiar. D’una banda hi ha la memòria d’una persona que és la que fa referència a tots aquells elements, esdeveniments i vivències que ha viscut aquella persona en concret al llarg de la seva vida; i de les quals en guarda un clar record en el seu subconscient (en la seva memòria). El que succeeix és que aquesta memòria sol ser la percepció que ha tingut la persona dels fets o els elements que ha viscut.

A més a més d’una banda una persona no pot recordar tots els fets o elements que ha viscut al llarg de la seva vida. Això és impossible. Només recorda els més importants. Normalment és tendeix a recordar bàsicament totes aquelles coses bones i positives que han fet feliç a aquella persona i és tendeix a oblidar totes aquelles que li han fet mal. De l’altre s’ha de dir que la memòria es va deteriorant amb l’edat a mesura que ens fem grans. Per tant tot el que recordem de jove no serà al mateix del que recordarem quan siguem grans. Els humans anem perdent memòria a mesura que ens fem grans i això ens limita la capacitat per poder recordar els fets o les coses del passat.

De l’altre existeixen les “memòries”. És a dir tot allò que una persona decideix posar per escrit sobre el que li ha succeït al llarg de la seva vida per a les futures generacions en forma de llibre o de document. Es tracta per tant de totes aquelles obres anomenades biografies, autobiografies o memòries. El que succeeix és que quan es posa per escrit la biografia o la vida d’una persona aquesta no se sol explicar o mostrar en la seva totalitat, sinó que sol posar més èmfasi en unes determinades coses que volen destacar per uns determinats motius; deixant-ne de banda moltes d’altres que no es volen que surtin a la llum. Per tant la memòria moltes vegades ens dona una imatge parcial i incompleta de la realitat. Solament ens mostra petites pinzellades del que realment va succeir (de la història) fetes a partir de la selecció (per part de la persona que realitza la biografia o pel mateix protagonista) d’aquells elements o esdeveniments que han donat permís perquè siguin mostrats. És per aquest motiu que si ens fixem en la majoria de biografies de personatges importants solen posar molt èmfasi en les coses bones i positives que varen realitzar aquestes persones. Solen avalar la seva figura, la seva gestió i administració com a bons governants. Al mateix temps en aquest tipus de textos quan han de tractar temes espinosos o negatius que afecten a la vida d’aquestes persones importants el que solen fer és ometre d’una banda aquests fets i fer veure que no han existit mai. De l’altre els solen explicar esbiaixada o de passada sense donar-los cap mena d’importància; o bé senzillament canvien la historia i el que va succeir sense cap mena de problemes. Per tant alhora de fer historia quan s’utilitzen aquests documents com a fonts per a fer historia s’ha d’anar amb molta precaució ja que no se sap mai si els fets que ens expliquen varen o no passar en realitat.

Un altre element important que s’ha de comentar és que les memòries en els últims anys anys s’ha convertit en un gènere literari molt important. Amb el temps han anat aparegut multitud de llibres i obres literàries les quals han girat des d’una vessant històrica al voltant de la explicació de la vida o la biografia de grans personatges, la majoria dels quals tant ells com els fets que s’expliquen que varen viure no han existit en realitat. Es tracta per tant d’un tipus de gènere literari el qual barreja la historia, la biografia o les memòries amb la ficció; cosa que ha acabat comportant en molts casos entre la població una certa confusió sobre si les coses que s’expliquen varen o no succeir en realitat.

S’ha de comentar també que des de fa un quants anys s’ha tornat a produït una clara revifalla d’aquest gènere literari, ja que d’una banda en els últims han aparegut una infinitat de noves obres literàries (biografies, autobiografies i memòries) en el món editorial les quals han acostat les biografies d’aquests grans personatges a un gran nombre de població. I de l’altre degut a l’aparició de les noves tecnologies com ara Internet, el facebook o els blocs personals els quals han permès explicar i mostrar a la resta de la gent les nostres opinions, els nostres pensaments, els nostres sentiments i els nostres records.

El que succeeix és que entre la memòria i la historia hi ha una relació difícil.

La historia en definitiva és aquella que busca estudiar el passat a partir de les fonts històriques disponibles. Busca a partir de la màxima informació existent (tocant tots els punts de vista i totes les temàtiques: econòmica, política, social, cultural...) obtenir una concepció més amplia del passat per tal d’entendre molt millor la realitat on varen viure.

En ella les vides o les biografies dels personatges més importants esdevenen un element secundari (una peça o element més) ja que es sol donar més importància als fets o als elements que varen succeir. Al mateix temps els elements que s’expliquen en aquests tipus d’obres històriques normalment es solen acostar al que va succeir en el passat ja que aquestes solen tenir una base documental sòlida en la qual es recolzen. Tot i això sempre s’han d’utilitzar en molt de compte i intentant verificar si són verídiques o no.

En canvi això és completament diferent al que succeeix en les memòries o les biografies ja que en aquest tipus d’obres el més important de tot són els personatges importants en qüestió i els fets o els elements que varen viure. El problema és que tota aquesta informació s’ha de tenir en compte de manera prudent (amb certes reserves) ja que no se sap mai si els esdeveniments que s’expliquen varen succeir o no en realitat.

A la pregunta de “què en pot treure la historiografia de l’afany d’explicar històries?” s’ha de dir que els historiadors per fer una bona historia una de les eines que poden utilitzar són tot aquell conjunt d’obres o elements escrits (biografies, autobiografies, memòries) que ens expliquen o ens mostren les experiències o les vivències de certes persones del passat (ja siguin grans personatges al igual que persones de classes més baixes) les quals varen deixar constància per escrit del que els va succeir.

Al mateix temps l’historiador alhora de fer historia ha de ser conscient que quan utilitza aquests tipus de fonts, ho ha de fer amb certes reserves (amb molt de compte) ja que el que hi ha escrit fa referència a l’explicació d’uns determinats fets o elements, a partir de la percepció que en va tenir aquella persona quan els va viure (és la seva manera de veure i entendre les coses i la realitat; i si sol barrejar al mateix temps una gran càrrega simbòlica i sentimental). Per tant és molt possible que moltes vegades les coses que s’hi expliquen no s’acaben de correspondre amb la realitat o el que realment va succeir.

Per tant és feina del historiador intentar esbrinar i destriar allò que realment va passar, d’allò que mai va succeir. Aquesta treball només serà possible si l’historiador alhora de fer història, combina tota aquesta informació obtinguda gracies a les biografies i les memòries amb multitud d’altres dades (sobre el mateix període o els mateixos fets), procedents d’altres tipus de fonts documentals (econòmiques, polítiques, culturals i socials...). Operant o treballant d’aquesta manera i intentant esbrinar si aquestes fonts es contradiuen o no entre si; permetran fer un bon estudi històric i acostar-nos de primera mà al passat i allò que va succeir.

A més a més depenent del tipus de historia que un historiador vulgui realitzar, la utilització de les fonts biogràfiques o de memòria serà més o menys important.

Per exemple si es tracta de fer una historia concreta o de molt de detall com ara la historia d’una família o la historia d’una població en concret (historia local); la utilització d’aquest tipus de fonts pot arribar a ser una eina molt important, ja no des del punt de vista sobre si els actes o les vivències que si expliquen varen ser o no verídiques; sinó com un element històric bàsic o important a partir del qual poder extreure molta altre informació sobre la vida quotidiana d’aquella població en aquell moment concret que s’estudia (com eren les ciutats, els oficis, les activitats agrícoles, els vestits...). En canvi si es realitza un estudi històric amb un àmbit o escala d’estudi molt més gran o ampli, aquest tipus de font escrita ja no esdevé una eina tant important com en el cas anterior (tot i que també hi pot ajudar), degut al fet que l’àmbit d’estudi és molt més gran (avarca a més territori i a més població) i per tant la informació que se’n pot extreure d’ella poder no és representativa de tot el conjunt. Per tant per poder fer un bon estudi històric i poder-nos aproximar al passat ho hauríem de combinar amb les altres fonts històriques que poguéssim obtenir per tal de completar tota la informació.

Pel que fa a la pregunta sobre si “els historiadors s’han de posar també a explicar històries per “competir” en aquest món?” penso sincerament que és un tema una mica difícil de respondre. D’una banda penso que pel que fa a la realització de biografies o memòries de grans personatges actuals, aquesta feina la poden realitzar sense cap mena de problemes els periodistes actuals ja que aquesta tasca esdevé molt més senzilla pel fet que tant els esdeveniments o fets que s’expliquen com la documentació que es pot utilitzar està al abast de totes aquestes persones. Per tant és possible de forma senzilla conèixer de primera mà tots aquests elements i per tant poder resseguir la vida d’aquestes persones.

La cosa és complica una mica més penso jo alhora de fer les biografies o les histories de grans personatges del passat (els quals ja no són entre nosaltres) pel fet que no ens poden explicar des del seu punt de vista les seves vivències o percepcions de les coses que varen viure. Al mateix temps la documentació que s’ha de fer sevir per extreure molta d’aquesta informació també requereix la utilització d’unes eines determinades en el tractament i en la lectura d’aquesta documentació que solament posseïm els historiadors. Per tant crec que en aquests casos aquesta tasca biogràfica o històrica l’haurien de fer els historiadors, ja que si la fessin altres tipus de persones o de col·lectius es podrien acabar caient en certs anacronismes i en certs errors.

Al mateix temps també penso que la feina dels historiadors ben bé no és aquesta. Penso que en realitat al que s’han de dedicar és a fer veritablement la seva feina que és la de fer historia. És a dir estudiar algun fet o element concret del passat dins del seu context a partir de les fonts disponibles que en facin referència (una de les quals pot ser sense cap mena de problema les biografies o les memòries) amb l’únic objectiu d’entendre aquella realitat (el que va succeir) i aproximar-nos al passat.

Penso que els historiadors no haurien de voler competir amb aquest nou món literari i cultural que s’ha format en els últims temps, el qual a partir de la realització de histories o memòries s’ha dotat d’un gran públic al seu voltant. Penso que la historia pot arribar a aconseguir el mateix si es capaç de fer historia i exposar-la d’una manera clara, entretinguda i entenedora. A tot això hi ha ajudat moltíssim totes aquestes revistes de divulgació científica (revistes de historia) que han ajudat a sociabilitzar i a difondre tots aquests nous estudis històrics i tota aquesta informació entre la població.

En definitiva penso que tant les memòries com les biografies són una bona eina al igual que una magnífica peça més que han de fer servir els historiadors alhora de fer historia; ja que la seva utilització combinada amb les altres fonts documentals ens poden aportar molta informació que ens permetrà acostar-nos i entendre de primera mà el que va succeir en el passat; i per tant poder fer la nostra feina que consisteix en fer la historia.

De la historia econòmica i social al gir lingüístic

De la historia econòmica i social al gir lingüístic

Des dels anys 30 del segle XX la manera més habitual de fer i entendre la història havia estat a partir de la historia econòmica i social; la qual entenia la realitat o la societat com un mecanisme o un sistema tancat en el qual totes les seves peces encaixaven entre si. Aquest sistema funcionava gracies a un motor que estava relacionat amb elements lligats a l’economia (economia, lluita de classes, grups socials...). Per tant ells pensaven que el que feia funcionar la societat era l’economia; i que els altres elements com ara la política, la cultura, la ideologia, els sentiments, etc depenien d’aquesta. Els marxistes alhora de fer historia es basaven en el materialisme històric com element cultural basic. És a dir la idea de que la consciència humana no era la que condicionava o determinava la vida d’aquella persona; sinó que era la vida (els actes, els esdeveniments, els modes de producció) el que acabava determinant la seva consciència o la seva manera de pensar. Per ells la consciència no deixava de ser res més que la manera que tenien els humans per entendre les coses que els envoltaven (la realitat). Creien en definitiva que la seva manera de pensar depenia de les condicions materials de producció. És a dir que segons el tipus o les característiques concretes del s sistema productiu ( segons la forma de subsistència o producció; o el tipus d’economia: feudal, capitalista, comunista...) de la societat on visquessin; la gent acabava pensant i actuant d’una o d’una altre manera. Aquest element és veu molt ben representat en el primer fragment d’article que hem hagut de llegir per realitzar aquest comentari ja que tot ell gira al voltant del concepte de classe, de mode de producció, de propietat, de treball, etc.

A partir d’un determinat moment es va començar a criticar i a posar en qüestió les formes de fer historia (els grans paradigmes) que s’havien dut a terme fins aquell moment. Una bona mostra d’aquest canvi historiogràfic es pot observar molt bé en el segon fragment de text que hem hagut de llegir alhora de fer aquest comentari.
Aquest canvi historiogràfic va ser possible gracies al gir lingüístic el qual va trencar mica en mica amb el materialisme històric i amb el determinisme social de la historia econòmica i social. El gir lingüístic donava molta importància al llenguatge ja que era vist com l’agent o l’element que conformava la consciencia humana (ja que li dona significat) i la conducta humana ja que feia que la gent actués o no d’una determinada manera. Pensaven que les societats havien estat formades al llarg del temps a partir de codis i estructures de signes, les quals havien tingut entre elles una relació arbitrària; però que servien al mateix temps per donar sentit a la seva realitat (donar sentit a les seves coses: elements discursius, literaris, simbòlics, culturals i socials). Per tant el llenguatge el que acabava fent era controlar de forma inconscient a una societat; fent-la actuar a partir d’aquestes regles o d’aquests codis i no pas segons el seu context social. El llenguatge era en definitiva el que servia per ordenar i entendre la realitat
El gir lingüístic també creia que no es podia accedir al passat a través dels textos històrics antics. Aquests eren vistos com a simples textos literaris el quals s’havien d’agafar en pinces ja que no deixaven de ser res més que aproximacions, percepcions o maneres de veure i entendre la realitat fetes per les persones d’aquell moment. Per tant no es podia accedir de forma directe al passat, però si que era possible coneixe’l gracies al llenguatge. El gir lingüístic pensava que la realitat no era una cosa real i objectiva. Al mateix temps el llenguatge era vist com un element textualista, és a dir, servia per construir, explicar, ordenar o classificar la realitat. Això feia que segons el tipus de llenguatge que s’utilitzés alhora d’explicar i entendre el món; aquest podia arribar a ser molt diferent.
Aquest segon text també es pot relacionar amb el que deia Patrik Joice. Ell creia que existia un dualisme entre allò real i la seva representació. Ell va participar en el debat sobre si el llenguatge construïa o bé representava la realitat. Ell creia que la realitat i el llenguatge eren coses diferents però que la primera apareixia gracies a la segona ja que era l’element que la construïa. Per ell el llenguatge no era una simple explicació o descripció del món sinó que gracies a ell el construïa a la seva imatge i semblança. Per tant aquest tipus de perspectiva la qual donava més importància a la historia social no era una descripció de la realitat sinó que era una forma concreta de fer historia i d’entendre el món. Pels postmodernistes la societat no era una cosa objectiva i real (una cosa que es pogués tocar) sinó que la societat era una creació o construcció històrica sorgida de les lluites politiques del segle XVIII i XIX; la qual acabava per estructurar i controlar la nostra comprensió de la realitat. És a dir les diferents classes socials o les diferents identitats (gènere, socials, culturals, politiques, nacionals..) no eren una cosa que ja existís de forma natural, sinó que eren el resultat d’aquestes lluites polítiques les quals varen provocar l’aparició de diferents conceptes que ajudaven a classificar a la població en diferents grups. Gracies a aquestes lluites la gent es va començar a identificar-se i a definir-se com un grup concret.
Joice també creia que les identitats (gènere, socials, culturals, politiques, nacionals..) eren creades històricament i culturalment. Per tant en cada moment històric les identitats podien ser completament diferents. Es creia que les relacions entre gèneres eren degudes a les relacions de poder que s’acabaven establint, les quals acabaven articulant aquestes relacions i aquests rols degut als conflictes que es produïen entre elles. Per tant l’existència de desigualtat dins d’una societat (entre rics i pobres) no determinava o comportava l’existència d’una consciencia de classe. Entendre la desigualtat en termes de classe era en definitiva una creació o una construcció cultural. Una cosa era la existència de desigualtat; i l’altre la forma d’entendre-la. Per tant l’element social no determina o no és la causa de la desigualtat; i la classe no deixa de ser res més que un element discursiu de la historia, una manera d’entendre aquesta desigualtat. En realitat tot això és molt més complex ja que depenen del punt de vista en que mirem o entenen la realitat aquesta serà molt diferent i les relacions que si produeixin també. Tot això depèn del lloc, el moment i el procés. Ells posaven molt èmfasis, no en l’estudi d’aquesta desigualtat, sinó en la manera com s’havia creat aquest vincle entre desigualtat i classe social. Pensaven al mateix temps que qualsevol forma de classificació o divisió de la realitat esdevenia una cosa violenta ja que la divisió d’una societat en diferents grups comportava l’aparició de conflictes i tensions entre ells. Per tant les diferents identitats o l’existència de diferents consciencies socials acabaven sorgint gracies a aquests conflictes entre grups ja que la gent s’acabava identificant amb un o amb un altre. Que una identitat o grup acabi predominant per sobre dels altres era degut bàsicament al conflicte i a cada context històric. A més a més aquestes identitats o consciencies (de classe, racials, culturals...) eren canviants al llarg del temps ja que les seves fronteres es van dilatant mica en mica en funció de la dinàmica històrica. En definitiva tot acaba essent una qüestió de poder ja que aquestes estaven institucionalitzades per un llenguatge el qual presentava com a natural tota una sèrie de identitats o formes de pensar que en realitat no existien com a tal. El llenguatge era vist al mateix temps també com un element de poder ja que ordenava, explicava i classificava a la realitat d’una determinada manera.

EL GIR LINGÜÍSTIC

EL GIR LINGÜÍSTIC

L’aparició del gir lingüístic va esdevenir un canvi molt important en la historiografia ja que es van començar a posar en qüestió les formes de fer historia que s’havien dut a terme fins aquell moment. Des dels anys 30 una de les principals formes de fer historia havia estat la historia econòmica i social (l’escola marxista) en la qual el motor de la societat -la que la feia canviar, la que la feia avançar- era l’economia, la producció, la lluita de classes, els grups socials... A partir d’aquest moment tot això va començar a canviar gracies al gir lingüístic ja que es van posar en dubte els vells paradigmes perquè es va començar a posar molt més èmfasi en el vessant més cultural i sobretot en el llenguatge. En definitiva el gir lingüístic creu que el llenguatge és l’agent o l’element que conforma la consciencia humana (que li dona significat) i que acaba provocant que els humans actuïn o no d’una determinada manera. També pensen que les societats han estat formades al llarg del temps a partir de codis i estructures de signes les quals entre elles han tingut una relació arbitrària; però que han permès donar sentit a la seva realitat (donar sentit a les seves coses: elements discursius, literaris, simbòlics, culturals i socials. Per tant el llenguatge el que acaba fent és controlar de forma inconscient a una societat; fent actuar a la seva gent a partir d’aquestes regles o d’aquests codis.

Un dels primers autors que va començar a posar en dubte tot això va ser E.P Thompson el qual va començar a posar en dubte que el motor de la historia (tal i com deia la historia econòmica i social) fos l’economia sinó que ell pensava que el motor era la cultura. D’aquesta manera debilitava el vincle materialista del discurs historiogràfic i per tant des d’aquest punt de vista els elements politics, econòmics, religiosos, etc; depenien o estaven relacionats amb el món cultural (eren deguts d’ell). Per ell la gent viu en societats les quals pateixen unes realitats econòmiques; però d’aquí no en surt la classe o la consciencia de classe sinó que gracies a la experimentació a través d’unes expectatives heretades (allò que viu la persona) i a la lluita (explotació) la gent s’acaba identificant o sentint que forma part d’un grup o d’un altre. Ell en definitiva dona cada vegada més importància als elements culturals com a motor de la societat i del canvi històric. Però Thompson no parlava únicament de llenguatge com un dels elements culturals que determinaven tot això sinó que ell creia que en realitat la cosa era molt més complexa.

Un altre pensador important va ser Foucault el qual va començar a analitzar a les societats. Ell es va centrar en l’estudi de les creences i els valors d’aquestes societats. Aquest autor no es va dedicar a criticar aquests valors sinó que ell posar molt més èmfasi en l’anàlisi de les condicions històriques que varen fer possible l’aparició d’aquells valors i creences. Foucaut pretenia estudiar aquests valors des d’una perspectiva històrica però dins del seu context històric. És a dir aquests elements només tenen valor dins d’un context històrica determinats, fora dels quals perden totalment el seu sentit. Ell pensava que la història no tè un sentit o una finalitat marcada. Tot evoluciona o canvia per la força i el poder gracies a l’atzar o la violència que és allò que ho ha provocat. Per tant una determinada realitat només te sentit dins d’un context determinat i fora d’aquest (com que s’ha perdut els diferents codis, valors o significats) aquest perd el seu sentit. Això només passa quan les evidencies més sòlides (aquests valors) es tornen imprescindibles per tal d’entendre aquella realitat. Al darrera de tot això hi ha la idea que determinats valors tenen una validesa real. També s’ha de dir que Foucault es va adonar que aquests valors amb el temps poden anar canviant.
En la perspectiva o tradició historiogràfica de Foucault s’ha de dir que hi ha molts elements que van en contra de la historia econòmica i social. Ell creia que la millor manera de fer historia era les síntesis i no pas fer una historia total tal i com postulava la historia econòmica i social ja que si es treballava d’aquesta manera es podien acabar donant continuïtats a coses que en aquell moment no en tenien. Es volia veure com els diferents elements de la realitat (que amb el temps van evolucionant i canviant) es relacionaven entre si. El que acaba succeint és que Foucault es va adonar que els diferents elements de la realitat (economia, política, cultura, societat...) són en realitat uns elements autònoms i amb uns ritmes propis i diferents uns dels altres, els quals estan relacionats entre si. Tot això el que acaba donant és una realitat molt complexa la qual no esta provocada per una sola causa o element sinó que aquesta esta provocada per diverses causes o elements. És a dir ell s’adona que la realitat és molt complexa i que tant els elements polítics, econòmics, culturals i socials (la manera com actua o no la gent d’una societat o bé les coses o actes que passen en una societat) no són productes únicament d’una sola causa sinó que aquestes són produïdes per multitud de factors diferents i amb uns ritmes propis, els quals estan relacionats entre si i que acaben conformant aquella realitat i la fan evolucionar amb el temps. Foucault també donava una importància molt gran al llenguatge. Per ell era l’element fonamental ja que permetia d’una banda crear aquest món (crear la realitat) i de l’altre permet accedir a la realitat, és a dir interpretar i entendre el món ja que el llenguatge no deixa de ser un reflex d’ell.

En els últims temps ha aparegut un gran moviment de crítica al gir lingüístic ja que és vist com una forma de fer historia que posa massa èmfasi en el llenguatge. Aquesta critica és deguda a les interpretacions massa estructuralistes que s’havien fet de la societat. Es va començar a veure que en realitat el discurs era molt més important que no pas la persona o la cosa que l’havia dit, causat o provocat. En definitiva el discurs era el que acabava creant a la persona (al subjecte) el qual acabaria actuant dins de la realitat segons el tipus de discurs. Això va fer que a partir d’ara la historiografia no poses tan èmfasi en l’estudi de les persones en concret (ja no s’estudiaven als subjectes) sinó que ara el que s’estudiaven eren les causes, és a dir les idees o els discursos (la complexitat de discursos i la seva subjectivitat) que eren els que havien provocat tots aquest canvis al llarg de la historia. Els historiadors en definitiva han volgut posar molt més èmfasi en el perquè les persones actuen d’una determinada manera (que és allò que els fa actuar d’aquella manera) i no tant a estudiar a les persones en si. Per tant l’objectiu d’un anàlisi social i cultural és arribar a descriure els actes que les persones varen realitzar, a partir del anàlisi i estudi d’allò que pensaven o d’allò que creien (analitzar les interpretacions i els esquemes mentals).
En una societat tot i que les persones tenen una certa llibertat o autonomia gran part dels seus actes acaben o estan relacionats amb les tradicions intel·lectuals i culturals que han heretat (tot depèn de la realitat i dels discursos que hi ha en la realitat on viuen).
La societat és vista com una estructura la qual ajuda a formar a les persones (als agents) i aquests acaben donant lloc a la existència de la societat o a la realitat. Per tant els actes o les activitats que realitzen les persones no són vistes com una cosa que realitzen ells perquè volen, sinó que aquests actes es van repetint al llarg temps ja que és la única forma que tenen les persones per expressar-se segons el discurs existent en la seva societat. La estructura que forma la societat no deixa de ser res més que un conjunt de regles, recursos, procediments d’acció, etc; en un sentit virtual que s’acaba plasmant a la realitat i socialment a traves dels actes o la forma d’actuar de les persones. D’aquesta manera l’estructura es crea i es sosté al llarg del temps a través de les practiques socials de les persones. Les critiques al gir lingüístic en els últims temps han girat al voltant dels conceptes d’experiència i de practica. Creuen que la experiència es la historia del subjecte (allò que realitzen les persones) i que el llenguatge és l’espai de representació de la historia. Per tant quan s’interpreta o s’explica la historia aquests dos conceptes no es poden separar.

En definitiva el gir lingüístic va suposar un a gran revolució en la forma d’interpretar la historia ja que donava al llenguatge una gran importància com element fonamental alhora d’explicar la realitat. El que ha succeït és que en els últims anys ha sorgit un moviment de crisi a tot això el qual no ha posat tant èmfasi en el llenguatge com element que ha determinat la realitat sinó que ells han estudiat molt més la cultura ja que ells creuen que és la base que determina la consciencia de les persones i que fa en definitiva que actuïn o no d’una determinada manera.

Un moment memorialista dins de la historiografia

Un moment memorialista dins de la historiografia

En els últims anys en la majoria de països -tant d’àmbit europeu com també de la resta del món- en els quals s’han produït episodis traumàtics o de violència (guerres civils, dictadures militars, cops d’estats, genocidis de població) en el seu passat més recent; la recuperació de la memòria històrica ha esdevingut un problemàtica social i política molt important que ha acabat generant al seu voltant un gran debat sobre si aquesta tasca (la recuperació d’aquest passat més recent i també de la memòria col·lectiva ) era necessària o bé per el contrari s’havien d’haver deixat les coses tal i com estaven.

A casa nostra la tasca de recuperació de la memòria històrica va començar a finals de la dècada dels 90 desprès de nombrosos anys de negació i d’oblit del nostre passat més recent. Aquesta recuperació de la memòria s’ha centrat en 3 elements importants: la Guerra Civil, la dictadura de Franco; i el valor polític i cívic de les víctimes.
Tot això ha estat possible gracies a un canvi generacional dins de la societat. Les noves generacions, gent que no havia viscut ni patit aquells fets traumàtics, varen decidir que era el moment de recuperar part del seu passat. Per tal de dur a terme aquesta tasca en els últims anys s’han anat creant multitud d’organismes, associacions i institucions promogudes a partir d’iniciatives particulars o bé col·lectives les quals han estat duent aquesta tasca moltes vegades sense tenir cap mena de suport institucional. La recuperació de la memòria s’ha estat duent a terme a partir de diferents elements: Realització de entrevistes a la gent que va viure aquells fets, realització i publicació d’estudis i de llibres de temàtiques diferents, exhumació i estudis de les persones enterrades en fosses comunes, realització de pel·lícules i documentals sobre el tema, etc.

S’ha de tenir en compte però que fer memòria històrica no és el mateix que fer historia. Hi ha una clara diferenciació entre les dues disciplines. La historia és aquella disciplina feta per historiadors els quals estudien els fets del passat tal i com varen succeir. Realitzen aquesta tasca amb l’únic objectiu d’explicar allò que va passar sense cap més pretensió. No busquen jutjar aquells fets, ni tampoc que la seva tasca esdevingui un acte d’homenatge o una recompensació vers les víctimes o a les persones que els varen patir.
En canvi la memòria històrica és una cosa més complexa. Existeixen diferents tipus de memòria. Hi ha per exemple la memòria individual (el recull de les vivències d’una persona la qual va viure i patir en primera persona aquells fets del passat);. existeix també la memòria col·lectiva (el conjunt de percepcions i vivències existents en una societat vers aquells elements o fets del passat). En definitiva són diferents aproximacions als fets del passat a partir de perspectives força diferents ja que no és el mateix la visió sobre que pot tenir una sola persona o bé la que pot tenir el conjunt de la població sobre uns mateixos fets. Fer memòria històrica és en definitiva un intent de recuperació o de record d’alguns elements del nostre passat més recent amb la una intenció clara. Es vol explicar o legitimar diferents discursos, cultures politiques i ideologies existents en el nostre present a partir d’elements del nostre passat recent; al mateix temps que volen que serveixin aquesta recuperació de la memòria històrica com un acte de justícia i de recompensació per a les víctimes.

El fet que aquest debat hagi generat una discussió tant important en diversos àmbits (polític, social, ètic i moral); és degut d’una banda al fet que aquest passat recent és vist encara com una cosa pròpia i pròxima en el temps. És a dir que encara té molts lligams amb el nostre present. A més a més també hi influeix en aquest debat la naturalesa de les nostres societats. Vivim en comunitats complexes en les quals existeixen diferents grups socials que tenen uns interessos i unes tendències politiques pròpies. És aquest fet el que sol provocar que aquest debat acabi esdevenint un tema controvertit, espinós i dolorós entre aquests diferents sectors de la societat. Això és degut a l’existència de dues posicions o tendències politiques i socials molt clares. D’una banda hi ha tot aquell sector de la població el qual vol oblidar el passat. Que creuen que la historia i el passat s’han de deixar tal i com estan. Pensen i creuen que la realització d’exercicis de recuperació de la memòria històrica l’única cosa que generarà serà la reobertura de velles i antigues ferides; al igual que portarà a una nova fractura i divisió de la societat en dues parts; i que això farà augmentar les conflictivitats i les tensions socials.
De l’altre banda hi ha tota aquella part de la població (moltes vegades sol ser gent que va patir en primera persona aquells esdeveniments violents, o bé són els seus familiars o descendents) la qual reclama a les institucions i als governs la recuperació d’aquest passat més pròxim, com un exercici de memòria (per tal de conèixer molt millor els fets que es varen produir i perquè aquests no s’oblidin en el futur) i de justícia, d’homenatge i de recompensació vers les víctimes. És el xoc entre aquestes dues posicions la que sol generar tot aquest malestar i tensió alhora de tractar el tema de la recuperació de la memòria històrica i del passat col·lectiu d’un país, ja que és una problemàtica en la qual si barregen moltes coses: elements politics, ideològics, socials, sentimentals i també molts interessos.

En definitiva jo crec sincerament que la recuperació de la memòria històrica és una cosa important i necessària en les societats actuals per tal de no caure en una hipnosi col·lectiva que porti a no voler conèixer o a no saber quin va ser el nostre propi passat. Penso que és necessari que cada país creï els organismes, les institucions i associacions que cregui convenient, per tal de poder desenvolupar aquesta tasca, ja que un país sense memòria, un país amnèsic, no és res i no existeix com a tal. És molt important saber d’allà on venim per tal d’entendre com hem arribat fins aquí i entendre com estem ara. És molt important entendre, saber i explicar el que ha succeït al llarg de la historia per tal d’intentar no tornar a caure en els mateixos errors.
El més dolent de tot és no voler conèixer el nostre passat, fer veure que aquest no ha existit mai pel temor i la por a remoure’l i a obrir antigues ferides. Si fem això l’únic que estarem fent és amagar una part de la nostra historia i enganyant-nos a nosaltres mateixos. No explicarem les coses tal i com varen succeir ni tampoc farem justícia a les persones i a les víctimes que els varen patir.
Per tant és important recuperar el nostre passat per tal d’entendre el que va succeir. Però al mateix temps hem de ser conscients que no ho podem de la mateixa manera que s’ha fet fins ara. És a dir que hem de vigilar la nostra forma de fer historia. Hem de vigilar la forma de recuperació d’aquests fets del passat ja que hem d’evitar caure en els mateixos enganys, falsedats i en la omissió de dades que s’han dut a terme fins a l’actualitat. S’ha de tenir en compte que en cada moment o període històric es varen produir fets i elements de transcendència i naturalesa diferent. És a dir que es varen produir coses que varen ser positives i d’altres que varen ser negatives. Per tant un historiador el que ha de fer és deixar de banda la seva ideologia i la seva manera de pensar; centrar-se en els fets i explicar els esdeveniments tal i com varen succeir sense amagar absolutament res (fer historia objectiva). Ja que si no es fa això el que estarem fent serà exactament el mateix del que s’ha estat fent fins aquest moment. Estarem explicant la historia a partir d’allò que més ens interessa; i amagant aquells elements que ens molesten o que no encaixen dins del nostre discurs o dins la nostra manera de pensar. Per tant si operem d’aquesta manera en realitat no estarem fent veritablement historia.

En els últims anys en la majoria de països -tant d’àmbit europeu com també de la resta del món- en els quals s’han produït episodis traumàtics o de violència (guerres civils, dictadures militars, cops d’estats, genocidis de població) en el seu passat més recent; la recuperació de la memòria històrica ha esdevingut un problemàtica social i política molt important que ha acabat generant al seu voltant un gran debat sobre si aquesta tasca (la recuperació d’aquest passat més recent i també de la memòria col·lectiva ) era necessària o bé per el contrari s’havien d’haver deixat les coses tal i com estaven.

A casa nostra la tasca de recuperació de la memòria històrica va començar a finals de la dècada dels 90 desprès de nombrosos anys de negació i d’oblit del nostre passat més recent. Aquesta recuperació de la memòria s’ha centrat en 3 elements importants: la Guerra Civil, la dictadura de Franco; i el valor polític i cívic de les víctimes.
Tot això ha estat possible gracies a un canvi generacional dins de la societat. Les noves generacions, gent que no havia viscut ni patit aquells fets traumàtics, varen decidir que era el moment de recuperar part del seu passat. Per tal de dur a terme aquesta tasca en els últims anys s’han anat creant multitud d’organismes, associacions i institucions promogudes a partir d’iniciatives particulars o bé col·lectives les quals han estat duent aquesta tasca moltes vegades sense tenir cap mena de suport institucional. La recuperació de la memòria s’ha estat duent a terme a partir de diferents elements: Realització de entrevistes a la gent que va viure aquells fets, realització i publicació d’estudis i de llibres de temàtiques diferents, exhumació i estudis de les persones enterrades en fosses comunes, realització de pel·lícules i documentals sobre el tema, etc.

S’ha de tenir en compte però que fer memòria històrica no és el mateix que fer historia. Hi ha una clara diferenciació entre les dues disciplines. La historia és aquella disciplina feta per historiadors els quals estudien els fets del passat tal i com varen succeir. Realitzen aquesta tasca amb l’únic objectiu d’explicar allò que va passar sense cap més pretensió. No busquen jutjar aquells fets, ni tampoc que la seva tasca esdevingui un acte d’homenatge o una recompensació vers les víctimes o a les persones que els varen patir.
En canvi la memòria històrica és una cosa més complexa. Existeixen diferents tipus de memòria. Hi ha per exemple la memòria individual (el recull de les vivències d’una persona la qual va viure i patir en primera persona aquells fets del passat);. existeix també la memòria col·lectiva (el conjunt de percepcions i vivències existents en una societat vers aquells elements o fets del passat). En definitiva són diferents aproximacions als fets del passat a partir de perspectives força diferents ja que no és el mateix la visió sobre que pot tenir una sola persona o bé la que pot tenir el conjunt de la població sobre uns mateixos fets. Fer memòria històrica és en definitiva un intent de recuperació o de record d’alguns elements del nostre passat més recent amb la una intenció clara. Es vol explicar o legitimar diferents discursos, cultures politiques i ideologies existents en el nostre present a partir d’elements del nostre passat recent; al mateix temps que volen que serveixin aquesta recuperació de la memòria històrica com un acte de justícia i de recompensació per a les víctimes.

El fet que aquest debat hagi generat una discussió tant important en diversos àmbits (polític, social, ètic i moral); és degut d’una banda al fet que aquest passat recent és vist encara com una cosa pròpia i pròxima en el temps. És a dir que encara té molts lligams amb el nostre present. A més a més també hi influeix en aquest debat la naturalesa de les nostres societats. Vivim en comunitats complexes en les quals existeixen diferents grups socials que tenen uns interessos i unes tendències politiques pròpies. És aquest fet el que sol provocar que aquest debat acabi esdevenint un tema controvertit, espinós i dolorós entre aquests diferents sectors de la societat. Això és degut a l’existència de dues posicions o tendències politiques i socials molt clares. D’una banda hi ha tot aquell sector de la població el qual vol oblidar el passat. Que creuen que la historia i el passat s’han de deixar tal i com estan. Pensen i creuen que la realització d’exercicis de recuperació de la memòria històrica l’única cosa que generarà serà la reobertura de velles i antigues ferides; al igual que portarà a una nova fractura i divisió de la societat en dues parts; i que això farà augmentar les conflictivitats i les tensions socials.
De l’altre banda hi ha tota aquella part de la població (moltes vegades sol ser gent que va patir en primera persona aquells esdeveniments violents, o bé són els seus familiars o descendents) la qual reclama a les institucions i als governs la recuperació d’aquest passat més pròxim, com un exercici de memòria (per tal de conèixer molt millor els fets que es varen produir i perquè aquests no s’oblidin en el futur) i de justícia, d’homenatge i de recompensació vers les víctimes. És el xoc entre aquestes dues posicions la que sol generar tot aquest malestar i tensió alhora de tractar el tema de la recuperació de la memòria històrica i del passat col·lectiu d’un país, ja que és una problemàtica en la qual si barregen moltes coses: elements politics, ideològics, socials, sentimentals i també molts interessos.

En definitiva jo crec sincerament que la recuperació de la memòria històrica és una cosa important i necessària en les societats actuals per tal de no caure en una hipnosi col·lectiva que porti a no voler conèixer o a no saber quin va ser el nostre propi passat. Penso que és necessari que cada país creï els organismes, les institucions i associacions que cregui convenient, per tal de poder desenvolupar aquesta tasca, ja que un país sense memòria, un país amnèsic, no és res i no existeix com a tal. És molt important saber d’allà on venim per tal d’entendre com hem arribat fins aquí i entendre com estem ara. És molt important entendre, saber i explicar el que ha succeït al llarg de la historia per tal d’intentar no tornar a caure en els mateixos errors.
El més dolent de tot és no voler conèixer el nostre passat, fer veure que aquest no ha existit mai pel temor i la por a remoure’l i a obrir antigues ferides. Si fem això l’únic que estarem fent és amagar una part de la nostra historia i enganyant-nos a nosaltres mateixos. No explicarem les coses tal i com varen succeir ni tampoc farem justícia a les persones i a les víctimes que els varen patir.
Per tant és important recuperar el nostre passat per tal d’entendre el que va succeir. Però al mateix temps hem de ser conscients que no ho podem de la mateixa manera que s’ha fet fins ara. És a dir que hem de vigilar la nostra forma de fer historia. Hem de vigilar la forma de recuperació d’aquests fets del passat ja que hem d’evitar caure en els mateixos enganys, falsedats i en la omissió de dades que s’han dut a terme fins a l’actualitat. S’ha de tenir en compte que en cada moment o període històric es varen produir fets i elements de transcendència i naturalesa diferent. És a dir que es varen produir coses que varen ser positives i d’altres que varen ser negatives. Per tant un historiador el que ha de fer és deixar de banda la seva ideologia i la seva manera de pensar; centrar-se en els fets i explicar els esdeveniments tal i com varen succeir sense amagar absolutament res (fer historia objectiva). Ja que si no es fa això el que estarem fent serà exactament el mateix del que s’ha estat fent fins aquest moment. Estarem explicant la historia a partir d’allò que més ens interessa; i amagant aquells elements que ens molesten o que no encaixen dins del nostre discurs o dins la nostra manera de pensar. Per tant si operem d’aquesta manera en realitat no estarem fent veritablement historia.

En els últims anys en la majoria de països -tant d’àmbit europeu com també de la resta del món- en els quals s’han produït episodis traumàtics o de violència (guerres civils, dictadures militars, cops d’estats, genocidis de població) en el seu passat més recent; la recuperació de la memòria històrica ha esdevingut un problemàtica social i política molt important que ha acabat generant al seu voltant un gran debat sobre si aquesta tasca (la recuperació d’aquest passat més recent i també de la memòria col·lectiva ) era necessària o bé per el contrari s’havien d’haver deixat les coses tal i com estaven.

A casa nostra la tasca de recuperació de la memòria històrica va començar a finals de la dècada dels 90 desprès de nombrosos anys de negació i d’oblit del nostre passat més recent. Aquesta recuperació de la memòria s’ha centrat en 3 elements importants: la Guerra Civil, la dictadura de Franco; i el valor polític i cívic de les víctimes.
Tot això ha estat possible gracies a un canvi generacional dins de la societat. Les noves generacions, gent que no havia viscut ni patit aquells fets traumàtics, varen decidir que era el moment de recuperar part del seu passat. Per tal de dur a terme aquesta tasca en els últims anys s’han anat creant multitud d’organismes, associacions i institucions promogudes a partir d’iniciatives particulars o bé col·lectives les quals han estat duent aquesta tasca moltes vegades sense tenir cap mena de suport institucional. La recuperació de la memòria s’ha estat duent a terme a partir de diferents elements: Realització de entrevistes a la gent que va viure aquells fets, realització i publicació d’estudis i de llibres de temàtiques diferents, exhumació i estudis de les persones enterrades en fosses comunes, realització de pel·lícules i documentals sobre el tema, etc.

S’ha de tenir en compte però que fer memòria històrica no és el mateix que fer historia. Hi ha una clara diferenciació entre les dues disciplines. La historia és aquella disciplina feta per historiadors els quals estudien els fets del passat tal i com varen succeir. Realitzen aquesta tasca amb l’únic objectiu d’explicar allò que va passar sense cap més pretensió. No busquen jutjar aquells fets, ni tampoc que la seva tasca esdevingui un acte d’homenatge o una recompensació vers les víctimes o a les persones que els varen patir.
En canvi la memòria històrica és una cosa més complexa. Existeixen diferents tipus de memòria. Hi ha per exemple la memòria individual (el recull de les vivències d’una persona la qual va viure i patir en primera persona aquells fets del passat);. existeix també la memòria col·lectiva (el conjunt de percepcions i vivències existents en una societat vers aquells elements o fets del passat). En definitiva són diferents aproximacions als fets del passat a partir de perspectives força diferents ja que no és el mateix la visió sobre que pot tenir una sola persona o bé la que pot tenir el conjunt de la població sobre uns mateixos fets. Fer memòria històrica és en definitiva un intent de recuperació o de record d’alguns elements del nostre passat més recent amb la una intenció clara. Es vol explicar o legitimar diferents discursos, cultures politiques i ideologies existents en el nostre present a partir d’elements del nostre passat recent; al mateix temps que volen que serveixin aquesta recuperació de la memòria històrica com un acte de justícia i de recompensació per a les víctimes.

El fet que aquest debat hagi generat una discussió tant important en diversos àmbits (polític, social, ètic i moral); és degut d’una banda al fet que aquest passat recent és vist encara com una cosa pròpia i pròxima en el temps. És a dir que encara té molts lligams amb el nostre present. A més a més també hi influeix en aquest debat la naturalesa de les nostres societats. Vivim en comunitats complexes en les quals existeixen diferents grups socials que tenen uns interessos i unes tendències politiques pròpies. És aquest fet el que sol provocar que aquest debat acabi esdevenint un tema controvertit, espinós i dolorós entre aquests diferents sectors de la societat. Això és degut a l’existència de dues posicions o tendències politiques i socials molt clares. D’una banda hi ha tot aquell sector de la població el qual vol oblidar el passat. Que creuen que la historia i el passat s’han de deixar tal i com estan. Pensen i creuen que la realització d’exercicis de recuperació de la memòria històrica l’única cosa que generarà serà la reobertura de velles i antigues ferides; al igual que portarà a una nova fractura i divisió de la societat en dues parts; i que això farà augmentar les conflictivitats i les tensions socials.
De l’altre banda hi ha tota aquella part de la població (moltes vegades sol ser gent que va patir en primera persona aquells esdeveniments violents, o bé són els seus familiars o descendents) la qual reclama a les institucions i als governs la recuperació d’aquest passat més pròxim, com un exercici de memòria (per tal de conèixer molt millor els fets que es varen produir i perquè aquests no s’oblidin en el futur) i de justícia, d’homenatge i de recompensació vers les víctimes. És el xoc entre aquestes dues posicions la que sol generar tot aquest malestar i tensió alhora de tractar el tema de la recuperació de la memòria històrica i del passat col·lectiu d’un país, ja que és una problemàtica en la qual si barregen moltes coses: elements politics, ideològics, socials, sentimentals i també molts interessos.

En definitiva jo crec sincerament que la recuperació de la memòria històrica és una cosa important i necessària en les societats actuals per tal de no caure en una hipnosi col·lectiva que porti a no voler conèixer o a no saber quin va ser el nostre propi passat. Penso que és necessari que cada país creï els organismes, les institucions i associacions que cregui convenient, per tal de poder desenvolupar aquesta tasca, ja que un país sense memòria, un país amnèsic, no és res i no existeix com a tal. És molt important saber d’allà on venim per tal d’entendre com hem arribat fins aquí i entendre com estem ara. És molt important entendre, saber i explicar el que ha succeït al llarg de la historia per tal d’intentar no tornar a caure en els mateixos errors.
El més dolent de tot és no voler conèixer el nostre passat, fer veure que aquest no ha existit mai pel temor i la por a remoure’l i a obrir antigues ferides. Si fem això l’únic que estarem fent és amagar una part de la nostra historia i enganyant-nos a nosaltres mateixos. No explicarem les coses tal i com varen succeir ni tampoc farem justícia a les persones i a les víctimes que els varen patir.
Per tant és important recuperar el nostre passat per tal d’entendre el que va succeir. Però al mateix temps hem de ser conscients que no ho podem de la mateixa manera que s’ha fet fins ara. És a dir que hem de vigilar la nostra forma de fer historia. Hem de vigilar la forma de recuperació d’aquests fets del passat ja que hem d’evitar caure en els mateixos enganys, falsedats i en la omissió de dades que s’han dut a terme fins a l’actualitat. S’ha de tenir en compte que en cada moment o període històric es varen produir fets i elements de transcendència i naturalesa diferent. És a dir que es varen produir coses que varen ser positives i d’altres que varen ser negatives. Per tant un historiador el que ha de fer és deixar de banda la seva ideologia i la seva manera de pensar; centrar-se en els fets i explicar els esdeveniments tal i com varen succeir sense amagar absolutament res (fer historia objectiva). Ja que si no es fa això el que estarem fent serà exactament el mateix del que s’ha estat fent fins aquest moment. Estarem explicant la historia a partir d’allò que més ens interessa; i amagant aquells elements que ens molesten o que no encaixen dins del nostre discurs o dins la nostra manera de pensar. Per tant si operem d’aquesta manera en realitat no estarem fent veritablement historia.


En els últims anys en la majoria de països -tant d’àmbit europeu com també de la resta del món- en els quals s’han produït episodis traumàtics o de violència (guerres civils, dictadures militars, cops d’estats, genocidis de població) en el seu passat més recent; la recuperació de la memòria històrica ha esdevingut un problemàtica social i política molt important que ha acabat generant al seu voltant un gran debat sobre si aquesta tasca (la recuperació d’aquest passat més recent i també de la memòria col·lectiva ) era necessària o bé per el contrari s’havien d’haver deixat les coses tal i com estaven.

A casa nostra la tasca de recuperació de la memòria històrica va començar a finals de la dècada dels 90 desprès de nombrosos anys de negació i d’oblit del nostre passat més recent. Aquesta recuperació de la memòria s’ha centrat en 3 elements importants: la Guerra Civil, la dictadura de Franco; i el valor polític i cívic de les víctimes.
Tot això ha estat possible gracies a un canvi generacional dins de la societat. Les noves generacions, gent que no havia viscut ni patit aquells fets traumàtics, varen decidir que era el moment de recuperar part del seu passat. Per tal de dur a terme aquesta tasca en els últims anys s’han anat creant multitud d’organismes, associacions i institucions promogudes a partir d’iniciatives particulars o bé col·lectives les quals han estat duent aquesta tasca moltes vegades sense tenir cap mena de suport institucional. La recuperació de la memòria s’ha estat duent a terme a partir de diferents elements: Realització de entrevistes a la gent que va viure aquells fets, realització i publicació d’estudis i de llibres de temàtiques diferents, exhumació i estudis de les persones enterrades en fosses comunes, realització de pel·lícules i documentals sobre el tema, etc.

S’ha de tenir en compte però que fer memòria històrica no és el mateix que fer historia. Hi ha una clara diferenciació entre les dues disciplines. La historia és aquella disciplina feta per historiadors els quals estudien els fets del passat tal i com varen succeir. Realitzen aquesta tasca amb l’únic objectiu d’explicar allò que va passar sense cap més pretensió. No busquen jutjar aquells fets, ni tampoc que la seva tasca esdevingui un acte d’homenatge o una recompensació vers les víctimes o a les persones que els varen patir.
En canvi la memòria històrica és una cosa més complexa. Existeixen diferents tipus de memòria. Hi ha per exemple la memòria individual (el recull de les vivències d’una persona la qual va viure i patir en primera persona aquells fets del passat);. existeix també la memòria col·lectiva (el conjunt de percepcions i vivències existents en una societat vers aquells elements o fets del passat). En definitiva són diferents aproximacions als fets del passat a partir de perspectives força diferents ja que no és el mateix la visió sobre que pot tenir una sola persona o bé la que pot tenir el conjunt de la població sobre uns mateixos fets. Fer memòria històrica és en definitiva un intent de recuperació o de record d’alguns elements del nostre passat més recent amb la una intenció clara. Es vol explicar o legitimar diferents discursos, cultures politiques i ideologies existents en el nostre present a partir d’elements del nostre passat recent; al mateix temps que volen que serveixin aquesta recuperació de la memòria històrica com un acte de justícia i de recompensació per a les víctimes.

El fet que aquest debat hagi generat una discussió tant important en diversos àmbits (polític, social, ètic i moral); és degut d’una banda al fet que aquest passat recent és vist encara com una cosa pròpia i pròxima en el temps. És a dir que encara té molts lligams amb el nostre present. A més a més també hi influeix en aquest debat la naturalesa de les nostres societats. Vivim en comunitats complexes en les quals existeixen diferents grups socials que tenen uns interessos i unes tendències politiques pròpies. És aquest fet el que sol provocar que aquest debat acabi esdevenint un tema controvertit, espinós i dolorós entre aquests diferents sectors de la societat. Això és degut a l’existència de dues posicions o tendències politiques i socials molt clares. D’una banda hi ha tot aquell sector de la població el qual vol oblidar el passat. Que creuen que la historia i el passat s’han de deixar tal i com estan. Pensen i creuen que la realització d’exercicis de recuperació de la memòria històrica l’única cosa que generarà serà la reobertura de velles i antigues ferides; al igual que portarà a una nova fractura i divisió de la societat en dues parts; i que això farà augmentar les conflictivitats i les tensions socials.
De l’altre banda hi ha tota aquella part de la població (moltes vegades sol ser gent que va patir en primera persona aquells esdeveniments violents, o bé són els seus familiars o descendents) la qual reclama a les institucions i als governs la recuperació d’aquest passat més pròxim, com un exercici de memòria (per tal de conèixer molt millor els fets que es varen produir i perquè aquests no s’oblidin en el futur) i de justícia, d’homenatge i de recompensació vers les víctimes. És el xoc entre aquestes dues posicions la que sol generar tot aquest malestar i tensió alhora de tractar el tema de la recuperació de la memòria històrica i del passat col·lectiu d’un país, ja que és una problemàtica en la qual si barregen moltes coses: elements politics, ideològics, socials, sentimentals i també molts interessos.

En definitiva jo crec sincerament que la recuperació de la memòria històrica és una cosa important i necessària en les societats actuals per tal de no caure en una hipnosi col·lectiva que porti a no voler conèixer o a no saber quin va ser el nostre propi passat. Penso que és necessari que cada país creï els organismes, les institucions i associacions que cregui convenient, per tal de poder desenvolupar aquesta tasca, ja que un país sense memòria, un país amnèsic, no és res i no existeix com a tal. És molt important saber d’allà on venim per tal d’entendre com hem arribat fins aquí i entendre com estem ara. És molt important entendre, saber i explicar el que ha succeït al llarg de la historia per tal d’intentar no tornar a caure en els mateixos errors.
El més dolent de tot és no voler conèixer el nostre passat, fer veure que aquest no ha existit mai pel temor i la por a remoure’l i a obrir antigues ferides. Si fem això l’únic que estarem fent és amagar una part de la nostra historia i enganyant-nos a nosaltres mateixos. No explicarem les coses tal i com varen succeir ni tampoc farem justícia a les persones i a les víctimes que els varen patir.
Per tant és important recuperar el nostre passat per tal d’entendre el que va succeir. Però al mateix temps hem de ser conscients que no ho podem de la mateixa manera que s’ha fet fins ara. És a dir que hem de vigilar la nostra forma de fer historia. Hem de vigilar la forma de recuperació d’aquests fets del passat ja que hem d’evitar caure en els mateixos enganys, falsedats i en la omissió de dades que s’han dut a terme fins a l’actualitat. S’ha de tenir en compte que en cada moment o període històric es varen produir fets i elements de transcendència i naturalesa diferent. És a dir que es varen produir coses que varen ser positives i d’altres que varen ser negatives. Per tant un historiador el que ha de fer és deixar de banda la seva ideologia i la seva manera de pensar; centrar-se en els fets i explicar els esdeveniments tal i com varen succeir sense amagar absolutament res (fer historia objectiva). Ja que si no es fa això el que estarem fent serà exactament el mateix del que s’ha estat fent fins aquest moment. Estarem explicant la historia a partir d’allò que més ens interessa; i amagant aquells elements que ens molesten o que no encaixen dins del nostre discurs o dins la nostra manera de pensar. Per tant si operem d’aquesta manera en realitat no estarem fent veritablement historia.