Reflexió sobre la memòria i la historia

Reflexió sobre la memòria i la historia

Des de temps antics; pràcticament des del inici de la escriptura, els homes i sobretot els seus grans personatges (reis, emperadors, senyors...) han volgut deixar constància per escrit de totes les seves gestes i vivències per a les futures generacions.

D’aquesta manera apareixia un nou gènere literari basat en l’explicació de les seves vivències en forma de biografies o de memòries, les quals en molts moments del passat (edat antiga, edat medieval...) varen arribar a ser les obres literàries més importants que es varen realitzar; i les úniques que han perviscut fins a l’actualitat. Per tant han estat des de sempre totes aquestes obres de temàtica religiosa com política, econòmica o social; les que han utilitzat els historiadors com uns dels instruments o element bàsic per a fer historia i entendre el passat.

La memòria ha estat des de sempre un tema complexa i difícil de definir i estudiar. D’una banda hi ha la memòria d’una persona que és la que fa referència a tots aquells elements, esdeveniments i vivències que ha viscut aquella persona en concret al llarg de la seva vida; i de les quals en guarda un clar record en el seu subconscient (en la seva memòria). El que succeeix és que aquesta memòria sol ser la percepció que ha tingut la persona dels fets o els elements que ha viscut.

A més a més d’una banda una persona no pot recordar tots els fets o elements que ha viscut al llarg de la seva vida. Això és impossible. Només recorda els més importants. Normalment és tendeix a recordar bàsicament totes aquelles coses bones i positives que han fet feliç a aquella persona i és tendeix a oblidar totes aquelles que li han fet mal. De l’altre s’ha de dir que la memòria es va deteriorant amb l’edat a mesura que ens fem grans. Per tant tot el que recordem de jove no serà al mateix del que recordarem quan siguem grans. Els humans anem perdent memòria a mesura que ens fem grans i això ens limita la capacitat per poder recordar els fets o les coses del passat.

De l’altre existeixen les “memòries”. És a dir tot allò que una persona decideix posar per escrit sobre el que li ha succeït al llarg de la seva vida per a les futures generacions en forma de llibre o de document. Es tracta per tant de totes aquelles obres anomenades biografies, autobiografies o memòries. El que succeeix és que quan es posa per escrit la biografia o la vida d’una persona aquesta no se sol explicar o mostrar en la seva totalitat, sinó que sol posar més èmfasi en unes determinades coses que volen destacar per uns determinats motius; deixant-ne de banda moltes d’altres que no es volen que surtin a la llum. Per tant la memòria moltes vegades ens dona una imatge parcial i incompleta de la realitat. Solament ens mostra petites pinzellades del que realment va succeir (de la història) fetes a partir de la selecció (per part de la persona que realitza la biografia o pel mateix protagonista) d’aquells elements o esdeveniments que han donat permís perquè siguin mostrats. És per aquest motiu que si ens fixem en la majoria de biografies de personatges importants solen posar molt èmfasi en les coses bones i positives que varen realitzar aquestes persones. Solen avalar la seva figura, la seva gestió i administració com a bons governants. Al mateix temps en aquest tipus de textos quan han de tractar temes espinosos o negatius que afecten a la vida d’aquestes persones importants el que solen fer és ometre d’una banda aquests fets i fer veure que no han existit mai. De l’altre els solen explicar esbiaixada o de passada sense donar-los cap mena d’importància; o bé senzillament canvien la historia i el que va succeir sense cap mena de problemes. Per tant alhora de fer historia quan s’utilitzen aquests documents com a fonts per a fer historia s’ha d’anar amb molta precaució ja que no se sap mai si els fets que ens expliquen varen o no passar en realitat.

Un altre element important que s’ha de comentar és que les memòries en els últims anys anys s’ha convertit en un gènere literari molt important. Amb el temps han anat aparegut multitud de llibres i obres literàries les quals han girat des d’una vessant històrica al voltant de la explicació de la vida o la biografia de grans personatges, la majoria dels quals tant ells com els fets que s’expliquen que varen viure no han existit en realitat. Es tracta per tant d’un tipus de gènere literari el qual barreja la historia, la biografia o les memòries amb la ficció; cosa que ha acabat comportant en molts casos entre la població una certa confusió sobre si les coses que s’expliquen varen o no succeir en realitat.

S’ha de comentar també que des de fa un quants anys s’ha tornat a produït una clara revifalla d’aquest gènere literari, ja que d’una banda en els últims han aparegut una infinitat de noves obres literàries (biografies, autobiografies i memòries) en el món editorial les quals han acostat les biografies d’aquests grans personatges a un gran nombre de població. I de l’altre degut a l’aparició de les noves tecnologies com ara Internet, el facebook o els blocs personals els quals han permès explicar i mostrar a la resta de la gent les nostres opinions, els nostres pensaments, els nostres sentiments i els nostres records.

El que succeeix és que entre la memòria i la historia hi ha una relació difícil.

La historia en definitiva és aquella que busca estudiar el passat a partir de les fonts històriques disponibles. Busca a partir de la màxima informació existent (tocant tots els punts de vista i totes les temàtiques: econòmica, política, social, cultural...) obtenir una concepció més amplia del passat per tal d’entendre molt millor la realitat on varen viure.

En ella les vides o les biografies dels personatges més importants esdevenen un element secundari (una peça o element més) ja que es sol donar més importància als fets o als elements que varen succeir. Al mateix temps els elements que s’expliquen en aquests tipus d’obres històriques normalment es solen acostar al que va succeir en el passat ja que aquestes solen tenir una base documental sòlida en la qual es recolzen. Tot i això sempre s’han d’utilitzar en molt de compte i intentant verificar si són verídiques o no.

En canvi això és completament diferent al que succeeix en les memòries o les biografies ja que en aquest tipus d’obres el més important de tot són els personatges importants en qüestió i els fets o els elements que varen viure. El problema és que tota aquesta informació s’ha de tenir en compte de manera prudent (amb certes reserves) ja que no se sap mai si els esdeveniments que s’expliquen varen succeir o no en realitat.

A la pregunta de “què en pot treure la historiografia de l’afany d’explicar històries?” s’ha de dir que els historiadors per fer una bona historia una de les eines que poden utilitzar són tot aquell conjunt d’obres o elements escrits (biografies, autobiografies, memòries) que ens expliquen o ens mostren les experiències o les vivències de certes persones del passat (ja siguin grans personatges al igual que persones de classes més baixes) les quals varen deixar constància per escrit del que els va succeir.

Al mateix temps l’historiador alhora de fer historia ha de ser conscient que quan utilitza aquests tipus de fonts, ho ha de fer amb certes reserves (amb molt de compte) ja que el que hi ha escrit fa referència a l’explicació d’uns determinats fets o elements, a partir de la percepció que en va tenir aquella persona quan els va viure (és la seva manera de veure i entendre les coses i la realitat; i si sol barrejar al mateix temps una gran càrrega simbòlica i sentimental). Per tant és molt possible que moltes vegades les coses que s’hi expliquen no s’acaben de correspondre amb la realitat o el que realment va succeir.

Per tant és feina del historiador intentar esbrinar i destriar allò que realment va passar, d’allò que mai va succeir. Aquesta treball només serà possible si l’historiador alhora de fer història, combina tota aquesta informació obtinguda gracies a les biografies i les memòries amb multitud d’altres dades (sobre el mateix període o els mateixos fets), procedents d’altres tipus de fonts documentals (econòmiques, polítiques, culturals i socials...). Operant o treballant d’aquesta manera i intentant esbrinar si aquestes fonts es contradiuen o no entre si; permetran fer un bon estudi històric i acostar-nos de primera mà al passat i allò que va succeir.

A més a més depenent del tipus de historia que un historiador vulgui realitzar, la utilització de les fonts biogràfiques o de memòria serà més o menys important.

Per exemple si es tracta de fer una historia concreta o de molt de detall com ara la historia d’una família o la historia d’una població en concret (historia local); la utilització d’aquest tipus de fonts pot arribar a ser una eina molt important, ja no des del punt de vista sobre si els actes o les vivències que si expliquen varen ser o no verídiques; sinó com un element històric bàsic o important a partir del qual poder extreure molta altre informació sobre la vida quotidiana d’aquella població en aquell moment concret que s’estudia (com eren les ciutats, els oficis, les activitats agrícoles, els vestits...). En canvi si es realitza un estudi històric amb un àmbit o escala d’estudi molt més gran o ampli, aquest tipus de font escrita ja no esdevé una eina tant important com en el cas anterior (tot i que també hi pot ajudar), degut al fet que l’àmbit d’estudi és molt més gran (avarca a més territori i a més població) i per tant la informació que se’n pot extreure d’ella poder no és representativa de tot el conjunt. Per tant per poder fer un bon estudi històric i poder-nos aproximar al passat ho hauríem de combinar amb les altres fonts històriques que poguéssim obtenir per tal de completar tota la informació.

Pel que fa a la pregunta sobre si “els historiadors s’han de posar també a explicar històries per “competir” en aquest món?” penso sincerament que és un tema una mica difícil de respondre. D’una banda penso que pel que fa a la realització de biografies o memòries de grans personatges actuals, aquesta feina la poden realitzar sense cap mena de problemes els periodistes actuals ja que aquesta tasca esdevé molt més senzilla pel fet que tant els esdeveniments o fets que s’expliquen com la documentació que es pot utilitzar està al abast de totes aquestes persones. Per tant és possible de forma senzilla conèixer de primera mà tots aquests elements i per tant poder resseguir la vida d’aquestes persones.

La cosa és complica una mica més penso jo alhora de fer les biografies o les histories de grans personatges del passat (els quals ja no són entre nosaltres) pel fet que no ens poden explicar des del seu punt de vista les seves vivències o percepcions de les coses que varen viure. Al mateix temps la documentació que s’ha de fer sevir per extreure molta d’aquesta informació també requereix la utilització d’unes eines determinades en el tractament i en la lectura d’aquesta documentació que solament posseïm els historiadors. Per tant crec que en aquests casos aquesta tasca biogràfica o històrica l’haurien de fer els historiadors, ja que si la fessin altres tipus de persones o de col·lectius es podrien acabar caient en certs anacronismes i en certs errors.

Al mateix temps també penso que la feina dels historiadors ben bé no és aquesta. Penso que en realitat al que s’han de dedicar és a fer veritablement la seva feina que és la de fer historia. És a dir estudiar algun fet o element concret del passat dins del seu context a partir de les fonts disponibles que en facin referència (una de les quals pot ser sense cap mena de problema les biografies o les memòries) amb l’únic objectiu d’entendre aquella realitat (el que va succeir) i aproximar-nos al passat.

Penso que els historiadors no haurien de voler competir amb aquest nou món literari i cultural que s’ha format en els últims temps, el qual a partir de la realització de histories o memòries s’ha dotat d’un gran públic al seu voltant. Penso que la historia pot arribar a aconseguir el mateix si es capaç de fer historia i exposar-la d’una manera clara, entretinguda i entenedora. A tot això hi ha ajudat moltíssim totes aquestes revistes de divulgació científica (revistes de historia) que han ajudat a sociabilitzar i a difondre tots aquests nous estudis històrics i tota aquesta informació entre la població.

En definitiva penso que tant les memòries com les biografies són una bona eina al igual que una magnífica peça més que han de fer servir els historiadors alhora de fer historia; ja que la seva utilització combinada amb les altres fonts documentals ens poden aportar molta informació que ens permetrà acostar-nos i entendre de primera mà el que va succeir en el passat; i per tant poder fer la nostra feina que consisteix en fer la historia.

De la historia econòmica i social al gir lingüístic

De la historia econòmica i social al gir lingüístic

Des dels anys 30 del segle XX la manera més habitual de fer i entendre la història havia estat a partir de la historia econòmica i social; la qual entenia la realitat o la societat com un mecanisme o un sistema tancat en el qual totes les seves peces encaixaven entre si. Aquest sistema funcionava gracies a un motor que estava relacionat amb elements lligats a l’economia (economia, lluita de classes, grups socials...). Per tant ells pensaven que el que feia funcionar la societat era l’economia; i que els altres elements com ara la política, la cultura, la ideologia, els sentiments, etc depenien d’aquesta. Els marxistes alhora de fer historia es basaven en el materialisme històric com element cultural basic. És a dir la idea de que la consciència humana no era la que condicionava o determinava la vida d’aquella persona; sinó que era la vida (els actes, els esdeveniments, els modes de producció) el que acabava determinant la seva consciència o la seva manera de pensar. Per ells la consciència no deixava de ser res més que la manera que tenien els humans per entendre les coses que els envoltaven (la realitat). Creien en definitiva que la seva manera de pensar depenia de les condicions materials de producció. És a dir que segons el tipus o les característiques concretes del s sistema productiu ( segons la forma de subsistència o producció; o el tipus d’economia: feudal, capitalista, comunista...) de la societat on visquessin; la gent acabava pensant i actuant d’una o d’una altre manera. Aquest element és veu molt ben representat en el primer fragment d’article que hem hagut de llegir per realitzar aquest comentari ja que tot ell gira al voltant del concepte de classe, de mode de producció, de propietat, de treball, etc.

A partir d’un determinat moment es va començar a criticar i a posar en qüestió les formes de fer historia (els grans paradigmes) que s’havien dut a terme fins aquell moment. Una bona mostra d’aquest canvi historiogràfic es pot observar molt bé en el segon fragment de text que hem hagut de llegir alhora de fer aquest comentari.
Aquest canvi historiogràfic va ser possible gracies al gir lingüístic el qual va trencar mica en mica amb el materialisme històric i amb el determinisme social de la historia econòmica i social. El gir lingüístic donava molta importància al llenguatge ja que era vist com l’agent o l’element que conformava la consciencia humana (ja que li dona significat) i la conducta humana ja que feia que la gent actués o no d’una determinada manera. Pensaven que les societats havien estat formades al llarg del temps a partir de codis i estructures de signes, les quals havien tingut entre elles una relació arbitrària; però que servien al mateix temps per donar sentit a la seva realitat (donar sentit a les seves coses: elements discursius, literaris, simbòlics, culturals i socials). Per tant el llenguatge el que acabava fent era controlar de forma inconscient a una societat; fent-la actuar a partir d’aquestes regles o d’aquests codis i no pas segons el seu context social. El llenguatge era en definitiva el que servia per ordenar i entendre la realitat
El gir lingüístic també creia que no es podia accedir al passat a través dels textos històrics antics. Aquests eren vistos com a simples textos literaris el quals s’havien d’agafar en pinces ja que no deixaven de ser res més que aproximacions, percepcions o maneres de veure i entendre la realitat fetes per les persones d’aquell moment. Per tant no es podia accedir de forma directe al passat, però si que era possible coneixe’l gracies al llenguatge. El gir lingüístic pensava que la realitat no era una cosa real i objectiva. Al mateix temps el llenguatge era vist com un element textualista, és a dir, servia per construir, explicar, ordenar o classificar la realitat. Això feia que segons el tipus de llenguatge que s’utilitzés alhora d’explicar i entendre el món; aquest podia arribar a ser molt diferent.
Aquest segon text també es pot relacionar amb el que deia Patrik Joice. Ell creia que existia un dualisme entre allò real i la seva representació. Ell va participar en el debat sobre si el llenguatge construïa o bé representava la realitat. Ell creia que la realitat i el llenguatge eren coses diferents però que la primera apareixia gracies a la segona ja que era l’element que la construïa. Per ell el llenguatge no era una simple explicació o descripció del món sinó que gracies a ell el construïa a la seva imatge i semblança. Per tant aquest tipus de perspectiva la qual donava més importància a la historia social no era una descripció de la realitat sinó que era una forma concreta de fer historia i d’entendre el món. Pels postmodernistes la societat no era una cosa objectiva i real (una cosa que es pogués tocar) sinó que la societat era una creació o construcció històrica sorgida de les lluites politiques del segle XVIII i XIX; la qual acabava per estructurar i controlar la nostra comprensió de la realitat. És a dir les diferents classes socials o les diferents identitats (gènere, socials, culturals, politiques, nacionals..) no eren una cosa que ja existís de forma natural, sinó que eren el resultat d’aquestes lluites polítiques les quals varen provocar l’aparició de diferents conceptes que ajudaven a classificar a la població en diferents grups. Gracies a aquestes lluites la gent es va començar a identificar-se i a definir-se com un grup concret.
Joice també creia que les identitats (gènere, socials, culturals, politiques, nacionals..) eren creades històricament i culturalment. Per tant en cada moment històric les identitats podien ser completament diferents. Es creia que les relacions entre gèneres eren degudes a les relacions de poder que s’acabaven establint, les quals acabaven articulant aquestes relacions i aquests rols degut als conflictes que es produïen entre elles. Per tant l’existència de desigualtat dins d’una societat (entre rics i pobres) no determinava o comportava l’existència d’una consciencia de classe. Entendre la desigualtat en termes de classe era en definitiva una creació o una construcció cultural. Una cosa era la existència de desigualtat; i l’altre la forma d’entendre-la. Per tant l’element social no determina o no és la causa de la desigualtat; i la classe no deixa de ser res més que un element discursiu de la historia, una manera d’entendre aquesta desigualtat. En realitat tot això és molt més complex ja que depenen del punt de vista en que mirem o entenen la realitat aquesta serà molt diferent i les relacions que si produeixin també. Tot això depèn del lloc, el moment i el procés. Ells posaven molt èmfasis, no en l’estudi d’aquesta desigualtat, sinó en la manera com s’havia creat aquest vincle entre desigualtat i classe social. Pensaven al mateix temps que qualsevol forma de classificació o divisió de la realitat esdevenia una cosa violenta ja que la divisió d’una societat en diferents grups comportava l’aparició de conflictes i tensions entre ells. Per tant les diferents identitats o l’existència de diferents consciencies socials acabaven sorgint gracies a aquests conflictes entre grups ja que la gent s’acabava identificant amb un o amb un altre. Que una identitat o grup acabi predominant per sobre dels altres era degut bàsicament al conflicte i a cada context històric. A més a més aquestes identitats o consciencies (de classe, racials, culturals...) eren canviants al llarg del temps ja que les seves fronteres es van dilatant mica en mica en funció de la dinàmica històrica. En definitiva tot acaba essent una qüestió de poder ja que aquestes estaven institucionalitzades per un llenguatge el qual presentava com a natural tota una sèrie de identitats o formes de pensar que en realitat no existien com a tal. El llenguatge era vist al mateix temps també com un element de poder ja que ordenava, explicava i classificava a la realitat d’una determinada manera.