De la historia econòmica i social al gir lingüístic
Des dels anys 30 del segle XX la manera més habitual de fer i entendre la història havia estat a partir de la historia econòmica i social; la qual entenia la realitat o la societat com un mecanisme o un sistema tancat en el qual totes les seves peces encaixaven entre si. Aquest sistema funcionava gracies a un motor que estava relacionat amb elements lligats a l’economia (economia, lluita de classes, grups socials...). Per tant ells pensaven que el que feia funcionar la societat era l’economia; i que els altres elements com ara la política, la cultura, la ideologia, els sentiments, etc depenien d’aquesta. Els marxistes alhora de fer historia es basaven en el materialisme històric com element cultural basic. És a dir la idea de que la consciència humana no era la que condicionava o determinava la vida d’aquella persona; sinó que era la vida (els actes, els esdeveniments, els modes de producció) el que acabava determinant la seva consciència o la seva manera de pensar. Per ells la consciència no deixava de ser res més que la manera que tenien els humans per entendre les coses que els envoltaven (la realitat). Creien en definitiva que la seva manera de pensar depenia de les condicions materials de producció. És a dir que segons el tipus o les característiques concretes del s sistema productiu ( segons la forma de subsistència o producció; o el tipus d’economia: feudal, capitalista, comunista...) de la societat on visquessin; la gent acabava pensant i actuant d’una o d’una altre manera. Aquest element és veu molt ben representat en el primer fragment d’article que hem hagut de llegir per realitzar aquest comentari ja que tot ell gira al voltant del concepte de classe, de mode de producció, de propietat, de treball, etc.
A partir d’un determinat moment es va començar a criticar i a posar en qüestió les formes de fer historia (els grans paradigmes) que s’havien dut a terme fins aquell moment. Una bona mostra d’aquest canvi historiogràfic es pot observar molt bé en el segon fragment de text que hem hagut de llegir alhora de fer aquest comentari.
Aquest canvi historiogràfic va ser possible gracies al gir lingüístic el qual va trencar mica en mica amb el materialisme històric i amb el determinisme social de la historia econòmica i social. El gir lingüístic donava molta importància al llenguatge ja que era vist com l’agent o l’element que conformava la consciencia humana (ja que li dona significat) i la conducta humana ja que feia que la gent actués o no d’una determinada manera. Pensaven que les societats havien estat formades al llarg del temps a partir de codis i estructures de signes, les quals havien tingut entre elles una relació arbitrària; però que servien al mateix temps per donar sentit a la seva realitat (donar sentit a les seves coses: elements discursius, literaris, simbòlics, culturals i socials). Per tant el llenguatge el que acabava fent era controlar de forma inconscient a una societat; fent-la actuar a partir d’aquestes regles o d’aquests codis i no pas segons el seu context social. El llenguatge era en definitiva el que servia per ordenar i entendre la realitat
El gir lingüístic també creia que no es podia accedir al passat a través dels textos històrics antics. Aquests eren vistos com a simples textos literaris el quals s’havien d’agafar en pinces ja que no deixaven de ser res més que aproximacions, percepcions o maneres de veure i entendre la realitat fetes per les persones d’aquell moment. Per tant no es podia accedir de forma directe al passat, però si que era possible coneixe’l gracies al llenguatge. El gir lingüístic pensava que la realitat no era una cosa real i objectiva. Al mateix temps el llenguatge era vist com un element textualista, és a dir, servia per construir, explicar, ordenar o classificar la realitat. Això feia que segons el tipus de llenguatge que s’utilitzés alhora d’explicar i entendre el món; aquest podia arribar a ser molt diferent.
Aquest segon text també es pot relacionar amb el que deia Patrik Joice. Ell creia que existia un dualisme entre allò real i la seva representació. Ell va participar en el debat sobre si el llenguatge construïa o bé representava la realitat. Ell creia que la realitat i el llenguatge eren coses diferents però que la primera apareixia gracies a la segona ja que era l’element que la construïa. Per ell el llenguatge no era una simple explicació o descripció del món sinó que gracies a ell el construïa a la seva imatge i semblança. Per tant aquest tipus de perspectiva la qual donava més importància a la historia social no era una descripció de la realitat sinó que era una forma concreta de fer historia i d’entendre el món. Pels postmodernistes la societat no era una cosa objectiva i real (una cosa que es pogués tocar) sinó que la societat era una creació o construcció històrica sorgida de les lluites politiques del segle XVIII i XIX; la qual acabava per estructurar i controlar la nostra comprensió de la realitat. És a dir les diferents classes socials o les diferents identitats (gènere, socials, culturals, politiques, nacionals..) no eren una cosa que ja existís de forma natural, sinó que eren el resultat d’aquestes lluites polítiques les quals varen provocar l’aparició de diferents conceptes que ajudaven a classificar a la població en diferents grups. Gracies a aquestes lluites la gent es va començar a identificar-se i a definir-se com un grup concret.
Joice també creia que les identitats (gènere, socials, culturals, politiques, nacionals..) eren creades històricament i culturalment. Per tant en cada moment històric les identitats podien ser completament diferents. Es creia que les relacions entre gèneres eren degudes a les relacions de poder que s’acabaven establint, les quals acabaven articulant aquestes relacions i aquests rols degut als conflictes que es produïen entre elles. Per tant l’existència de desigualtat dins d’una societat (entre rics i pobres) no determinava o comportava l’existència d’una consciencia de classe. Entendre la desigualtat en termes de classe era en definitiva una creació o una construcció cultural. Una cosa era la existència de desigualtat; i l’altre la forma d’entendre-la. Per tant l’element social no determina o no és la causa de la desigualtat; i la classe no deixa de ser res més que un element discursiu de la historia, una manera d’entendre aquesta desigualtat. En realitat tot això és molt més complex ja que depenen del punt de vista en que mirem o entenen la realitat aquesta serà molt diferent i les relacions que si produeixin també. Tot això depèn del lloc, el moment i el procés. Ells posaven molt èmfasis, no en l’estudi d’aquesta desigualtat, sinó en la manera com s’havia creat aquest vincle entre desigualtat i classe social. Pensaven al mateix temps que qualsevol forma de classificació o divisió de la realitat esdevenia una cosa violenta ja que la divisió d’una societat en diferents grups comportava l’aparició de conflictes i tensions entre ells. Per tant les diferents identitats o l’existència de diferents consciencies socials acabaven sorgint gracies a aquests conflictes entre grups ja que la gent s’acabava identificant amb un o amb un altre. Que una identitat o grup acabi predominant per sobre dels altres era degut bàsicament al conflicte i a cada context històric. A més a més aquestes identitats o consciencies (de classe, racials, culturals...) eren canviants al llarg del temps ja que les seves fronteres es van dilatant mica en mica en funció de la dinàmica històrica. En definitiva tot acaba essent una qüestió de poder ja que aquestes estaven institucionalitzades per un llenguatge el qual presentava com a natural tota una sèrie de identitats o formes de pensar que en realitat no existien com a tal. El llenguatge era vist al mateix temps també com un element de poder ja que ordenava, explicava i classificava a la realitat d’una determinada manera.
Des dels anys 30 del segle XX la manera més habitual de fer i entendre la història havia estat a partir de la historia econòmica i social; la qual entenia la realitat o la societat com un mecanisme o un sistema tancat en el qual totes les seves peces encaixaven entre si. Aquest sistema funcionava gracies a un motor que estava relacionat amb elements lligats a l’economia (economia, lluita de classes, grups socials...). Per tant ells pensaven que el que feia funcionar la societat era l’economia; i que els altres elements com ara la política, la cultura, la ideologia, els sentiments, etc depenien d’aquesta. Els marxistes alhora de fer historia es basaven en el materialisme històric com element cultural basic. És a dir la idea de que la consciència humana no era la que condicionava o determinava la vida d’aquella persona; sinó que era la vida (els actes, els esdeveniments, els modes de producció) el que acabava determinant la seva consciència o la seva manera de pensar. Per ells la consciència no deixava de ser res més que la manera que tenien els humans per entendre les coses que els envoltaven (la realitat). Creien en definitiva que la seva manera de pensar depenia de les condicions materials de producció. És a dir que segons el tipus o les característiques concretes del s sistema productiu ( segons la forma de subsistència o producció; o el tipus d’economia: feudal, capitalista, comunista...) de la societat on visquessin; la gent acabava pensant i actuant d’una o d’una altre manera. Aquest element és veu molt ben representat en el primer fragment d’article que hem hagut de llegir per realitzar aquest comentari ja que tot ell gira al voltant del concepte de classe, de mode de producció, de propietat, de treball, etc.
A partir d’un determinat moment es va començar a criticar i a posar en qüestió les formes de fer historia (els grans paradigmes) que s’havien dut a terme fins aquell moment. Una bona mostra d’aquest canvi historiogràfic es pot observar molt bé en el segon fragment de text que hem hagut de llegir alhora de fer aquest comentari.
Aquest canvi historiogràfic va ser possible gracies al gir lingüístic el qual va trencar mica en mica amb el materialisme històric i amb el determinisme social de la historia econòmica i social. El gir lingüístic donava molta importància al llenguatge ja que era vist com l’agent o l’element que conformava la consciencia humana (ja que li dona significat) i la conducta humana ja que feia que la gent actués o no d’una determinada manera. Pensaven que les societats havien estat formades al llarg del temps a partir de codis i estructures de signes, les quals havien tingut entre elles una relació arbitrària; però que servien al mateix temps per donar sentit a la seva realitat (donar sentit a les seves coses: elements discursius, literaris, simbòlics, culturals i socials). Per tant el llenguatge el que acabava fent era controlar de forma inconscient a una societat; fent-la actuar a partir d’aquestes regles o d’aquests codis i no pas segons el seu context social. El llenguatge era en definitiva el que servia per ordenar i entendre la realitat
El gir lingüístic també creia que no es podia accedir al passat a través dels textos històrics antics. Aquests eren vistos com a simples textos literaris el quals s’havien d’agafar en pinces ja que no deixaven de ser res més que aproximacions, percepcions o maneres de veure i entendre la realitat fetes per les persones d’aquell moment. Per tant no es podia accedir de forma directe al passat, però si que era possible coneixe’l gracies al llenguatge. El gir lingüístic pensava que la realitat no era una cosa real i objectiva. Al mateix temps el llenguatge era vist com un element textualista, és a dir, servia per construir, explicar, ordenar o classificar la realitat. Això feia que segons el tipus de llenguatge que s’utilitzés alhora d’explicar i entendre el món; aquest podia arribar a ser molt diferent.
Aquest segon text també es pot relacionar amb el que deia Patrik Joice. Ell creia que existia un dualisme entre allò real i la seva representació. Ell va participar en el debat sobre si el llenguatge construïa o bé representava la realitat. Ell creia que la realitat i el llenguatge eren coses diferents però que la primera apareixia gracies a la segona ja que era l’element que la construïa. Per ell el llenguatge no era una simple explicació o descripció del món sinó que gracies a ell el construïa a la seva imatge i semblança. Per tant aquest tipus de perspectiva la qual donava més importància a la historia social no era una descripció de la realitat sinó que era una forma concreta de fer historia i d’entendre el món. Pels postmodernistes la societat no era una cosa objectiva i real (una cosa que es pogués tocar) sinó que la societat era una creació o construcció històrica sorgida de les lluites politiques del segle XVIII i XIX; la qual acabava per estructurar i controlar la nostra comprensió de la realitat. És a dir les diferents classes socials o les diferents identitats (gènere, socials, culturals, politiques, nacionals..) no eren una cosa que ja existís de forma natural, sinó que eren el resultat d’aquestes lluites polítiques les quals varen provocar l’aparició de diferents conceptes que ajudaven a classificar a la població en diferents grups. Gracies a aquestes lluites la gent es va començar a identificar-se i a definir-se com un grup concret.
Joice també creia que les identitats (gènere, socials, culturals, politiques, nacionals..) eren creades històricament i culturalment. Per tant en cada moment històric les identitats podien ser completament diferents. Es creia que les relacions entre gèneres eren degudes a les relacions de poder que s’acabaven establint, les quals acabaven articulant aquestes relacions i aquests rols degut als conflictes que es produïen entre elles. Per tant l’existència de desigualtat dins d’una societat (entre rics i pobres) no determinava o comportava l’existència d’una consciencia de classe. Entendre la desigualtat en termes de classe era en definitiva una creació o una construcció cultural. Una cosa era la existència de desigualtat; i l’altre la forma d’entendre-la. Per tant l’element social no determina o no és la causa de la desigualtat; i la classe no deixa de ser res més que un element discursiu de la historia, una manera d’entendre aquesta desigualtat. En realitat tot això és molt més complex ja que depenen del punt de vista en que mirem o entenen la realitat aquesta serà molt diferent i les relacions que si produeixin també. Tot això depèn del lloc, el moment i el procés. Ells posaven molt èmfasis, no en l’estudi d’aquesta desigualtat, sinó en la manera com s’havia creat aquest vincle entre desigualtat i classe social. Pensaven al mateix temps que qualsevol forma de classificació o divisió de la realitat esdevenia una cosa violenta ja que la divisió d’una societat en diferents grups comportava l’aparició de conflictes i tensions entre ells. Per tant les diferents identitats o l’existència de diferents consciencies socials acabaven sorgint gracies a aquests conflictes entre grups ja que la gent s’acabava identificant amb un o amb un altre. Que una identitat o grup acabi predominant per sobre dels altres era degut bàsicament al conflicte i a cada context històric. A més a més aquestes identitats o consciencies (de classe, racials, culturals...) eren canviants al llarg del temps ja que les seves fronteres es van dilatant mica en mica en funció de la dinàmica històrica. En definitiva tot acaba essent una qüestió de poder ja que aquestes estaven institucionalitzades per un llenguatge el qual presentava com a natural tota una sèrie de identitats o formes de pensar que en realitat no existien com a tal. El llenguatge era vist al mateix temps també com un element de poder ja que ordenava, explicava i classificava a la realitat d’una determinada manera.
No hay comentarios:
Publicar un comentario